Saben que els peixos no s’avorreixen de viure en una peixera perquè al cap de pocs segons d’haver passat per un indret no recorden res? Per ells, qualsevol racó de la peixera constitueix una novetat. Ni que hi hagin passat mil cops! Els catalans sembla que actuem talment. Convindria tenir memòria. No pas per ser un ressentit. Ni per viure sempre de les glòries del passat. Sinó per veure de no cometre determinats errors altre cop. O per dir-li a determinats bípedes que callin, que ja ens van emmerdar una vegada i no volem que ho facin dues. El que els dic treu cap pels comentaris que el cafè per a tothom que representa el sistema autonòmic espanyol va ser un error. Va ser un error? Molt bé. Som-hi! A veure per què i provocat per qui.

D’entrada els diré que, en aquest aspecte, els pares de la constitució espanyola van demostrar una ignorància total. Una falta d’autoanàlisi colossal. Sense falses modèsties, els diré que vam ser molts els que pensàrem que això acabaria com ha acabat. A veure, el prototipus de mediterrani és, per naturalesa, envejós. Catalans inclosos. Què és aquesta competència entre pobles per tenir un poliesportiu com el que tenen els del poble veí sinó enveja col·lectiva? El federalisme al Mediterrani no funciona. L’enveja, al final, provoca baralles. Per això sóc partidari de la independència de Catalunya. Perquè en un projecte col·lectiu sempre patirem els estralls de l’enveja. La d’altres (“no se puede tolerar que Cataluña tenga privilegios”) i la pròpia, xafardera i provinciana (“volem que el Prat sigui un hub com Barajas!” o “hem aprovat la primera llei antitaurina de l’estat; ara mirarem d’explicar-ho per tal que les altres autonomies també en facin una”).

Aquesta pífia de la constitució va voler ser llimada mitjançant la distinció entre autonomies històriques i les altres. Ara bé: qui va trencar aquest consens que s’havia fet per distingir Catalunya i el País Basc dels altres? Doncs el PSOE i els andalusos. Facin memòria i no es deixin ara entabanar. Ells van voler que l’estatut andalús no fos menys que els altres. Van reclamar les arrels nacionals d’Andalusia. I així ho van fotre tot en l’aire. Uns es van alegrar perquè d’aquesta manera diluïen les aspiracions catalanes confonent-les amb les de tota Espanya. Els catalans, practicant el bonisme estúpid que ens caracteritza des que el progressisme domina el pensament del país, ho vam acceptar. L’últim capítol d’aquest vodevil mediterrani que peixeja en excés el constitueix el fet que Andalusia, després d’haver muntat el sidral del greuge comparatiu tradicional, es podrà endeutar abans no ho faci Catalunya.

De fet, aquesta situació ja ens està bé. Sobretot a aquells que no hem cregut mai en les promeses hispanes. No hi ha res a fer. Ara que ja s’ha provat tot, convé fer memòria i actuar en conseqüència.