En les darreres setmanes, Vic, Manresa o l'Hospitalet del Llobregat han viscut protestes per uns desnonaments que han colpit en major o menor mesura l'opinió publicada més que la pública. Fer fora gent de casa seva sempre és traumàtic, poc desitjat i, es miri per on es miri, econòmicament poc eficient. Cap dels casos esmentats ha tingut una resolució socialment positiva, i marquen precedents perillosos en l'estructura jurídica que ens hem dotat per viure en pau.

La llei hi és per ser aplicada; els contractes, per complir-los, i els jutjats per sentenciar formalment la rigorositat del dret. Les administracions, com els ajuntaments, s'atribueixen tasques que van més enllà de les que els pertoquen, provocant un greuge comparatiu que esgarrifaria qualsevol menestral complidor amb les seves obligacions fiscals, mercantils i civils.

Existeix una figura abstracta que s'anomena l'asimetria informativa. L'estat com a monopoli de la força controla que aquells que disposen d'una informació tècnica superior -per exemple un metge- no s'aprofitin de la bona fe i el desconeixement del client, consumidor o usuari final per fer de les seves. És evident que en el sistema financer, i en particular l'immobiliari, alguna cosa ha fallat, i aquest control ha destacat per ser gairebé inexistent. Però no és menys cert que els consumidors finals alguna cosa s'ensumaven.

Posaré un exemple paradigmàtic: facin una repassada i pensin quanta gent els ha comentat en els darrers deu anys que "això petarà, no sé quan, però petarà, però mira, de moment...". Aquesta anècdota és l'apogtema de la patacada que estem patint i de la que ens costarà anys i panys sortir-nos, si és que ho assolim (l'optimisme sí que és asimètricament informatiu).

Posaré un altre exemple. Si vostès, amables lectors, van al supermercat i compren un "ofertón" de galetes en què hi diu un 33% més de galetes i et pinten la meitat del paquet d'un groc cridaner, saben perfectament que la mida no té res a veure amb l'oferta implícita que volen destacar. Seria d'il·lusos pensar que un pot comprar un pis a 40 anys, un cotxe i els mobles, deixar de pagar les quotes i esperar que no passi res. I no valen excuses. Sigui a Vic, Manresa, l'Hospitalet, Senegal, Cincinatti o Berlín, si un deixa de pagar la hipoteca, trigaran un any, dos o, fins i tot, tres, però finalment la justícia aplica el seu principi: és coixa però quan t'agafa et pega amb el bastó. El dret a l'habitatge no és de franc enlloc. Com passa si deixes de pagar uns autònoms, una multa de la zona blava o una quota telefònica.

Si ens dotem d'un contracte sabem quines conseqüències generals té i no cal posar barreres sobre la lletra petita dels documents o altres collonades. El fet de comprar a crèdit sigui un viatge, una ortodòncia o un cotxe té un risc: si el que ha de pagar les quotes no ho fa, el que les ha de cobrar té dret a reclamar-les. Si posem en dubte aquest principi creem un greuge comparatiu amb els que paguen, amb els que no van fer aventures immobiliàries de pacotilla o simplement amb aquells que per prudència calvinista sempre van tenir present que res és etern. I d'aquests n'hi ha molts, potser la gran majoria.

Però tota acusació té una defensa, i en diversos fronts. El primer, hem de dir que malgrat una gran majoria volia passar la nit al casino, encara que no sabia ni jugar al remigio, el crupier treballava borratxo i amb franca deixadesa. I tampoc seria correcte pagar l'Alka-Setzer del crupier i abandonar a la misèria els jugadors, en certa mesura innocents de la seva lògica avarícia. Si ajudem als bancs a superar els autèntics desgavells que han arribat a perpetrar -cada cop que escolto que les caixes treballaven pel país m'agafa picor-, també s'haurà de fer alguna cosa amb les 48.000 execucions hipotecàries que estan engegades a Catalunya.

Segon: els poders públics fan palesa la seva incompetència, mediocritat i el seu ADN naïf. I encara mostren més la seva incapacitat funcional quan solucionen els problemes brandant raons caritatives amagades com humanitàries. L'estat pot fer de tot, menys caritat. Això ho fan els estats falangistes, i depèn a qui es fa la caritat incubes altres falangistes. En Franco va posar en marxa l'Auxilio Social per ajudar a pal·liar els desastres de la misèria, però primer va haver de fer els mísers, els pobres i els desgraciats.

Mentre l'estat s'ha entretingut a regular la mida de l'escopinya, regalar xecs-nadó i determinar els metres quadrats que ha de tenir una botiga de iogurts, l'enemic s'estava armant a les clavegueres bancàries i immobiliàries. De la legislació hipotecària s'ha tocat ben poca cosa, només allò obligat pels tribunals perquè algun client caparrut s'ha sortit amb la seva, com en el cas de les subrogacions hipotecàries.

Tota la infanteria dels poders públics s'ha de dirigir a protegir al més dèbil, però també a castigar el fort que se n'aprofita, i a canviar les normes per una simple qüestió de supervivència al medi hostil que ens ataca.

Tampoc podem jugar a les falses promeses de lleis que permetran lliurar els pisos i extingir el deute, perquè tampoc podem permetre que el sistema financer s'enfonsi. Tampoc podem anar deixant pisos socials a gent pel simple fet que ha deixat de pagar la hipoteca: aquests habitatges són per a d'altres coses i motius més greus i jurídicament menys controlables. Però tampoc no podem permetre que només una part pagui els plats trencats: hi ha 48.000 famílies amb el risc de perdre la casa i encara no he vist ningú del Banc d'Espanya o qualsevol entitat processat. Això també és asimetria, potser perquè hipotecats, estats i entitats financeres en tenen tots la culpa. Richard Sennet en estat pur: res no és etern, ni la justícia, però sí les obligacions. I en aquest cas, tothom en tenia, però no les va complir.