Actualitzat el 13/02/2011 a les 00:03h
Allí on va començar tot…
De tant en tant, la història ens pica l’ullet amb una malícia sorprenent. Perquè al Molinón va ser on va començar tot, fa dues temporades. Tot just era el tercer partit de Josep Guardiola a la banqueta blaugrana, ningú (o gairebé) hi confiava, perquè no tenia experiència com a entrenador i perquè, en les dues jornades anteriors, havia perdut al camp del Numància (1 - 0) i havia empatat a casa contra el Racing (1 - 1), dues trompades contra dos rivals menors que presagiaven mar de fons. Però, aquell dia, el Barça va fer una exhibició de joc, va guanyar per 1 a 6 i va iniciar una marxa triomfal que encara dura sense a penes cap entrebancada.
Si dic que la història té cops inesperats és perquè allí on va començar tot el Barça hi ha ensopegat, amb un empat a un gol que no es pot considerar injust pel que s’ha vist. Els blaugranes han arribat al Molinón en unes circumstàncies del tot diferents, tot just havent establert un nou rècord de setze victòries consecutives a la Lliga espanyola. Després d’aquells sis gols, van venir sis títols seguits. També feia setze temporades que el Barça no perdia amb l’Sporting.
De raons per explicar un resultat inesperat –ni Guardiola n’havia avisat a la roda de premsa prèvia!, dedicat com va estar a explicar amb ets i uts la seva renovació anual- n’hi ha un bon sarpat. Des dels partits de les seleccions dites nacionals d’entre setmana a una alineació condicionada pel partit de dimecres que ve de Lliga de campions contra l’Arsenal, passant per distraccions i piulades diverses. Excuses, més o menys fonamentades, que no neguen el fet que l’Sporting ha fet un partit molt seriós, amb un vaitot inicial que li ha sortit rodó i que li ha permès defensar amb ungles i dents el gol que havia fet Barral al primer quart d’hora. Fins al minut 80 no ha pogut empatar el Barça.
Allí on va començar tot no hi ha acabat res. Hi ha quedat aturat un rècord de llegenda, i prou. Tant se val. Tampoc no és pas la primera vegada que el Barça de Guardiola afluixa el més de febrer. Per agafar una embranzida irresistible.