Raimon ha tornat, en plenitud, amb Rellotge d’emocions, amb deu cançons  magnífiques.  A aquest home li passa com el vi vell, reposat en barriques de roure, que guanya amb el temps i, encara que sembli impossible, conserva la capacitat de sorprendre-us amb gustos, olfactes i sensacions noves, al costat  de les de sempre, de les més antigues, d’aquelles que li donen una personalitat que no es confon amb cap altra.

Es tracta d’una obra madura, reposada, serena, amb ritme i una alegria que us arriba sense estridències. Amb l’acompanyament amable d’una dotzena d’instruments musicals, lluny de l’esgarip d’una guitarra solitària davant del món, hi ha peces d’un to festiu que conviden a ser ballades. Es tracta d’una obra plena d’aclucades d’ull als seus seguidors més fidels, amb les lleialtats temàtiques de sempre: la reivindicació, la tendresa, el record de la mare, Salvador Espriu, Antoni Tàpies...

La ironia i el sentit de l’humor, hi són també presents, com ara a “Punxa del temps” o “Bagdad 91”. Especialment nostàlgic “He passejat per València, sol”, on el cantant recorre els carrers de joventut, acompanyat dels seus referents socioculturals, que ho són també de més d’una generació: March i Fuster, Roig i Estellés, Alfaro i Ventura.

“Amb més records que projectes, amb més passat que futur”, segons assegura ell mateix, Raimon està feliçment esplèndid, poètic, amorós, sorneguer i un xic entremaliat.  Aquells a qui, malgrat el pas dels anys, encara se’ns posa la pell de gallina cada cop que li escoltem certes cançons, estem d’enhorabona. Aquell xic que un dia va deixar sa mare, sola a Xàtiva, al carrer Blanc, ens continua acompanyant i no ha dimitit del seu compromís com a artista i com a ciutadà, ni amb el seu país, ni amb la cultura, ni amb la llibertat.

“Raimon, premi d’honor de les lletres catalanes” és un titular de premsa que ja fa temps que ens hauria agradat llegir, a qualsevol diari. Haurem d’esperar encara gaires anys per poder-ho fer? Mèrits literaris no n’hi falten, només amb els textos de les seves cançons, més enllà del seu paper de divulgador de grans poetes com March, Turmeda, Jordi de Sant Jordi o Espriu. S’ho mereix. Se’l mereix.