Si algú creu que això de Sant Jordi i el drac que es vol menjar la princesa és un conte infantil, va molt equivocat. No hi ha com passar per les llibreries catalanes aquests dies de febrer per veure que el drac s'hi passeja impunement; el drac que fins ara ha acabat matant per l'abril el cavaller Sant Jordi per evitar que es mengi del tot la nostra bonica i delicada princesa, és a dir, la llengua catalana sobre paper, la lletra escrita. El drac es veu de seguida que s'entra en una llibreria, ho omple tot, i impedeix que la princesa pugui fer la seva i lluir-se com li pertocaria a una dama de la seva categoria. És una bèstia de dimensions gegantines que la fa plorar de pena i solitud al seu racó, al racó del cartell on es pot llegir “Llibres en català”.

El drac, que arriba cada any després de Reis, és la solitud de les llibreries, aquella tranquil·litat esgarrifosa que els llibreters coneixen bé i que ensorra fins a mitjan març tot el negoci del sector. I ja no diguem del llibre en català, sempre condemnat a ser l'últim mico en qüestió de preferències. –Allò de “És que jo llegeixo millor en castellà”, és tan habitual també entre catalanoparlants...!-. Després, amb l'entrada en escena del cavaller de l'abril, més o menys es pot continuar sobrevivint i encarant amb la valentia necessària un mes de maig que és, pam més, pam menys, com el gener o el febrer.

Aquest any, però, Sant Jordi no serà Sant Jordi. És a dir que serà diferent, tot i que no sabem encara exactament com. Ai, tremolen els llibreters de Barcelona. I, ai, mira, potser millor, es tranquil·litzen els de comarques. Si fa fred, veurem parades a les pistes d'esquí; si fa calor, a la platja. Sort que, amb la crisi, no hi ha tanta gent que viatgi fora del país aquells dies. El cas és que aquest Sant Jordi, en ple Dissabte Sant, no resulta a priori gaire fiable per aconseguir cobrir el que s'ha de cobrir en qüestió de vendes... o, com a mínim, hem de reconèixer que el panorama és desconcertant.

Diria, catalans, que hem d'ajudar el cavaller a salvar la princesa. Això ho hauríem de fer sempre, però aquest any, més que mai. Tots els que creiem en el país i lluitem per la llengua, a banda de manifestar-nos, dedicar-nos a la política i omplir-nos la boca amb paraules de suport a la llengua –que estan molt bé i són necessàries- diria que hauríem de destinar una mica del nostre pressupost poc o molt, a comprar habitualment llibres en català, els que siguin i de la matèria que siguin, que n'hi ha per triar i remenar. I sobretot al gener, al febrer, al maig. D'acord que darrere dels llibres hi ha un negoci, però també hi ha la nostra princesa que, no ho oblidem, és la mare dels ous de la nostra manera de ser i de fer, de la nostra identitat. Més d’un amic nacionalista, catalanista, independentista, m'ha comentat algun cop amb aquella tranquil·litat que no ha entrat en una llibreria des del passat Sant Jordi. Com si no tinguessin res a veure els llibres amb el que mirem de defensar o de reclamar en manifestacions com la del 10 de juliol.

Estan molt bé les llegendes, però em sembla que ja és hora que prenguem consciència que som nosaltres, els catalans, els que hem d’alliberar la nostra pròpia princesa del drac de la solitud llibretera. Que ho hem de fer sense comptar amb l'ajuda anual de l'inesgotable cavaller. Ell ja arribarà quan li pertoqui, però ara és el nostre torn de defensar la dama que plora abandonada en un racó on hi ha unes lletres escrites en una llengua tan minoritària com fràgil i delicada. Si de debò l'estimem, alliberar-la és la nostra feina.