El famós peix al cove va tornar ahir al menú habitual de la política catalana. I amb ell va tornar el ja conegut menyspreu cap a aquesta fórmula, un menyspreu transversal dins i fora de Catalunya. Però atenció els exsocis del tripartit: després que el suposat govern amic del PSOE va deixar l’executiu governat per PSC, Esquerra i Iniciativa sotmès a una trista dieta de pa i aigua, ara mateix pot semblar molt menys dramàtic intentar afegir-hi una mica de proteïna. Acostumats a plats que es guarnien amb flagrants incompliments i gasiveria lamentable, el peix al cove podria adquirir un altre aire. Podria semblar fins i tot que hagués passat per un dels processos de deconstrucció gastronòmica de Ferran Adrià. En plena crisi, podria perdre aquell aire d’estratègia de curta volada amb què es va ridiculitzar en els anys en què el pujolisme el va posar de moda.

De fet, el que a Catalunya es coneix com a peix al cove, és una dinàmica habitual d’actuació del PNB per anar esgarrapant de manera constant i diligent el traspàs de competències i fons. Ningú al País Basc s’escandalitza d’aquesta dinàmica. Ni tant sols l’hipersensible PP de Mariano Rajoy s’alarma per aquest procediment tan habitual en les relacions entre PSOE i PNB. Així, per exemple, els nacionalistes bascos van negociar el seu suport als pressupostos de l’Estat d’aquest any a canvi del traspàs de la política d’ocupació a Euskadi per un valor de 472 milions d’euros i a l’atrotinat esquelet autonòmic no li ha aparegut cap nova esquerda. No només això. A ningú se li escapa que el PNB va fer pagar més car el seu suport al govern Zapatero a partir del moment en què CiU va congelar el seu paper de negociador habitual del PSOE. I, ves per on, tothom ha vist tot aquest procés com un element normal en la vida parlamentària.

És evident que la situació de Catalunya és ben diferent a la d’Euskadi, que el País Basc gaudeix d’un finançament privilegiat i no pateix el dèficit fiscal que dessagna Catalunya. Però és igualment cert que la situació present és prou alarmant com per buscar solucions on calgui. Aleshores, la qüestió és: pot o no CiU utilitzar els seus diputats com ho fa el PNB al Congrés? Tant se val que al nacionalisme espanyol se li estarrufi el pèl escandalitzat com a un gat que ensuma perill. El que pot sorprendre al ciutadà del carrer, és que els primers a denunciar aquesta estratègia i a ventilar amb menyspreu el peix al cove hagin estat els propis partits catalans. No pot semblar una peculiar manera de llançar pedres sobre la pròpia teulada?