La desafecció general per la política (o per la política oficial) ha arribat a cotes estratosfèriques. Preferim viure més enllà dels núvols abans que tocar de peus a terra i agafar el toro per les banyes. A casa nostra (Osona, Catalunya i a l’Estat espanyol), el desprestigi de l’activitat política és gairebé absolut.

A la mort de Franco, vam començar a fer política, després de dècades de foscor durant les quals no se’n podia ni parlar. En una descarada afirmació de cinisme, el mateix dictador solia repetir “Usted haga como yo, que no me meto en política”.

A mitjans dels 70, a Vic (i arreu del país) hi havia interès per recuperar els hàbits democràtics perduts des de la guerra civil. Els joves bullíem per transformar el desolat panorama social i polític; ens sortien ideals pels descosits i van començar a proliferar coordinadores democràtiques, partits, organitzacions unitàries (l’Assemblea de Catalunya), sindicats, grups ecologistes i tota mena de plataformes per millorar l’estat de les coses. Sense oblidar els estrafolaris col·lectius de joves espontanis que apostaven per una via més alternativa i antiautoritària.

La gent es movia, feia revistes, sortia al carrer, es manifestava, s’organitzava, es queixava, es reunia en assemblees, s’instruïa i buscava persones preparades per presentar candidatures a les eleccions democràtiques. I a tothom li feia il·lusió anar a votar.

Però en només tres dècades, sembla que aquella il·lusió s’ha transformat (sense ànim de generalitzar) en derrota, abandó de les idees transformadores, submissió al sistema i a les lleis del mercat. I hem ressuscitat aquell antic refrany que proclamava: “La política, per als qui en viuen!”, un pensament que durant el franquisme es complementava amb la frase consuetudinària amb què els nostres pares sovint ens advertien: “No et fiquis en política, no t’emboliquis!”. De fet, hi havia por, molta por, a embolicar-se, a jugar-s’hi la pell. Ara potser no hi ha por, però hi ha desànim, allunyament i aversió. Tot plegat ha culminat amb l’entronització del passotisme i el tantmenfotisme. Els passotes d’abans, comparats amb els d’avui, eren uns guerrillers de l’acció directa. Què ha passat, doncs?

Els partits i els sindicats s’han convertit en empreses i gestories. I les idees han desaparegut del mapa, en benefici d’un suposat pragmatisme possibilista. Ha triomfat la llei de la selva del mercat. Les dilatades pràctiques de govern monocolor o en coalició (el felipisme, el pujolisme, l’aznarisme, el tripartit) han convertit la política en marques blanques amorfes, on la diferència en esquerra i dreta està més diluïda que l’aigua de marduix.

És cert que hi ha sectors que batallen contra el sistema i l’escomesa salvatge del liberalisme sense entranyes, o contra les polítiques concretes dels que volen enfortir la pràctica centralista i privatitzar la vida pública. Són els nous anarquistes (avui de nom inconcret), els independentistes (amb les polèmiques consultes populars) i alguns ecologistes.

Però la culpa de la desafecció per la política és de la majoria de polítics (sempre hi ha honroses excepcions) i de la majoria de ciutadans resignats als dictats del que mana, sigui qui sigui. En aquest sentit, la frase habitual “Tots són iguals” ha fet fortuna.

A Egipte i a molts països de l’àmbit àrab, la gent surt al carrer reclamant democràcia i llibertat. A Sudamèrica la població posa les esperances en polítiques socials progressistes. Aquí, nosaltres ens hem rendit a la crisi, a la bombolla immobiliària i al sistema bancari. I ens dediquem a resoldre sudokus, a fer amics virtuals a la xarxa d’Internet i a fer mans i mànigues per poder pagar la hipoteca. Sort que ens consolem amb el bon joc del Barça, els gols d’en Messi i les ensopegades de Mourinho.

És trist constatar-ho, però hem oblidat una mítica cançó de guerra, un himne irrenunciable: “Volem pa amb oli, pa amb oli volem. I si no ens el donen, ens el prendrem!”. I un dels refranys més contundents: “Qui no plora, no mama”.