El català és un poble incrèdul amb sí mateix, perquè tendim a creure més el que ve de fora que no el que percebem directament. Potser és per això que en obres de tint patriòtic com El complot dels anells, de Bellmunt, la trilogia de 1714 d’Alfred Bosch o el film Coronel Macià de Josep Maria Forn, per posar uns exemples, sempre apareix un personatge estranger (que sol parlar català i anglès) que fa de notari i ens diu que, el que passa, passa realment.

Segurament que cap tunisià ni cap egipci ha tingut ni té cap dubte que els fets que estan protagonitzant són certs i que van de debò, i que són actes de profunda càrrega política i històrica. Si volen notaris forans és perquè el món es prengui seriosament el que passa.

A casa nostra hem viscut tres manifestacions multitudinàries de caire sobiranista: la del 18 de febrer de 2007 que va omplir la Gran Via i part del passeig de Gràcia des de plaça Espanya fins a plaça Catalunya; la de l’1 de desembre del mateix any, també organitzada per la PDD sota el lema “Som una nació i diem prou!”. Finalment hi va haver la del 10-J de 2010, en contra la retallada del Tribunal Constitucional espanyol a l’Estatut (ja retallat, però votat en referèndum). Més d’un milió de persones hi vam participar, omplint el centre de Barcelona.

Catalunya ha viscut i encara viurà un seguit de consultes populars sobre la independència, on de mitjana prop del 20% de la població diposita una butlleta en una urna situada en espais cívics. D’aquest 20% molt més del 90% diuen que volen la independència. Són consultes sense gran difusió pública ni amb suport de cap administració pública (a vegades al contrari, fins i tot), malgrat tot, en alguns llocs s’ha superat la participació en alguna votació d’àmbit europeu o del mateix referèndum sobre l’Estatut.

A més de tot això, podem sumar-hi que dos dels tres expresidents de la Generalitat es mostren frustrats en l’aposta per una Espanya plural i ja parlen implícita o explícitament a favor de la independència. I compte! que l’actual president, malgrat no tenir una praxi política independentista, se n’ha declarat.

Si això passés a Escòcia, Gal·les, Flandes, Baviera o fins i tot a Rutènia, els catalans seríem els primers de pensar i cridar als quatre vents que serien els propers estats independents del vell continent, amb certa enveja melangiosa.

Aquí, hauríem d’esperar que vingui algun rutè a dir que ens ho creguem. O si no, que vinguin els de l’Estrella Damm i ens diguin “el que tenim”.