Ahir Artur Mas es va reunir amb José Luis Rodríguez Zapatero. Bones intencions i encara millors paraules. Com sempre. Zapatero és l’especialista en brindis amb copa buida. Mas ja ho sabia. El president de la Generalitat ha anat a Madrid a demanar consideració, algun gest, pagaments endarrerits i capacitat per poder endeutar-se més. Almoines i misèries. I tanmateix, necessàries. La gran qüestió queda pendent fins al maig de l’any vinent, perquè, segons Convergència, l’actual govern de l’Estat és “dèbil”. Pitjor serà després, quan potser serà fort i agressiu. Tan violent com li agrada ser al Partit Popular quan té la paella pel mànec i la rodeta que regula la flama.

El problema s’ha fet crònic. Després de l’esterilitat amb què ha culminat el procés de reforma estatutària, després dels embats del PP i les tebieses o, pitjor encara, les complicitats del PSOE, després de la sentència del Tribunal Constitucional i totes les sentències que han vingut i vindran, a Catalunya creix la sensació que no hi ha res a fer amb aquella gent. És, però, una sensació encara resignada. Creix el rebuig i la indignació, però es manté el fatalisme que retarda qualsevol opció dràstica.

La majoria dels catalans exigeixen un finançament just. Que no escanyi el país. Un finançament com el concert basc, encara que inclogui una quota de solidaritat que mai hauria de ser excessiva i que caldria pactar entre les dues parts. Sense més enganys. Aquest és l’exigència, la necessitat i l’objectiu. El problema és que els grans partits catalans que podrien aconseguir-ho han demostrat, des del govern i l’oposició, que són incapaços de forçar el govern de l’Estat. El PSC perquè al Parlament espanyol és PSOE, Esquerra perquè s’acontenta amb poc, tot i que cridi molt, i CiU perquè ni pot ni sap pressionar on cal i com cal. La constatació és amarga. Els catalans saben què necessiten però també que els partits en què encara confien, per intel·ligència o prudència, no els ho resoldran.