Per saber qui és Nuria Amat, n’hi ha prou amb teclejar al Google. Primer apareix el web oficial de Nuria Amat on Nuria s’escriu sense accent i que, òbviament, és monolingüe en castellà (tret d’unes poques paraules en anglès). En segon lloc del Google apareix el bloc. També està tot en castellà, com estan en castellà tots els títols esmentats a la bibliografia.

No cal dir que aquesta senyora és una aferrissada defensora del bilingüisme tal com l’entenen Francisco Franco, Ciutadans i el PP. És a dir, un bilingüisme que deixa el català per l’àmbit privat, com a màxim, i que considera que portar el català a l’àmbit públic és una mostra de mala educació intolerable, una deriva ideològica comparable amb el nacionalsocialisme hitlerià.

Res a dir del bagatge de la senyora Amat: aquest és un país lliure i cadascú pot pensar el que vulgui. Ara: el que fa pensar és que una escriptora com ella s’hagi endut els 90.000 euros del premi Ramon Llull, el més important de la literatura catalana. El jurat i l’editorial tenen dret a fer el que vulguin, però tot aquest afer fa pudor de socarrim.

Ens hem d’empassar que Amat, als 60 anys, ha descobert una vena de prosista catalana de primera línia, després d’haver escrit sempre en castellà? Hi pot haver algun desconfiat (jo, per exemple) que pensi que el que ha guanyat el Ramon Llull és en realitat una novel·la escrita en castellà i traduïda al català: al cap i a la fi, la novel·la guanyadora s’ha de traduir (segons les bases) al castellà i al francès, o sigui que ja tindrien mitja feina feta. L’operació seria rodona: Amat s’endú els 90.000 euros i l’editorial es garanteix una bona venda en castellà, ja que l’autora és coneguda en el mercat espanyol.

Sóc massa recargolat? Potser sí, i tot això no passa de ser una especulació. Però fa anys que conec el món editorial i no em mamo el dit. I també fa anys que conec els personatges d’ínfima categoria que viuen del victimisme espanyolista a Catalunya.

Aquesta actitud despectiva i colonialista és un clàssic. Ja la veiem cada Sant Jordi a Barcelona. Veiem com tots els escriptors espanyols de la caverna madrilenya, que es passen 364 dies a l’any insultant els catalans i la seva llengua, es posen el dia numero 365 rere una tauleta amb la senyera a signar llibres davant d’El Corte Inglés. La pela és la pela, oi?