Em produeix tristor comprovar com de malament s'empra la paraula “política” en to despectiu per a definir quelcom que pot caure en el maquiavelisme o en la perversió d'un plantejament que, a priori, hauria de significar una voluntat de millora, com a mínim, sota el prisma d'aquell qui ho planteja. Però no. A diari llegim aquesta paraula aplicada a suposades voluntats innobles, tergiversadores, demagogues en expressions que potser s'haurien de coronar amb mots com “sectària” o “partidista”, però mai amb una paraula tan bella com “política”.

Ha ocorregut que de tant donar un significat equívoc a la paraula, ha resultat que la paraula ha acabat absorbint una accepció amb aquest significat i ara “política” enmig d'un text ha de ser analitzada de forma detallada per a comprovar si s'empra per a la pràctica política, o per a la perversió d'aquesta pràctica.

Tot això ve a raó de la negativa de l'Arquebisbat de Barcelona a cedir espais per a la consulta independentista de la capital catalana per no ficar-se en política. Com a prèvia, resulta curiós que ara la jerarquia eclesiàstica catalana recordi el Concili Vaticà II quan els seus equivalents espanyols porten anys, no només a través de la COPE, passant-se'l pel missal sense que se'ls llegeixi cap senyal de penediment ni penitència. Com a prèvia també, fa fredor pensar que una consulta democràtica impulsada des de la societat civil pugui ser considerada com a “política” en el sentit pervers del terme, o sigui, “sectària” o “partidista”. Però el fons dolorós de tot plegat recau en que els cabdills de les taifes cristianes catalanes continuen arribant tard a arreu i confonent-se sobre a qui deuen obediència.

Per sort pels catalans, i també pels catòlics, l'Església compta amb un moviment de base i no tant de base que empeny en direcció oposada a la dels amos. Fa deu dies se celebrava a Montserrat el 25è aniversari d'Arrels cristianes de Catalunya en que es refermava el compromís de l'església catalana amb el nacionalisme; capellans, monges, laics i seguidors catòlics segueixen treballant a diari per a un país més just socialment i nacional, cedint espais i essent agents actius i compromesos amb les llibertats del nostre país. Es clar que viuen prop del poble i no en urnes ribetades d'or.

Al Bages, el passat setembre, un alcalde impedia que la coral cantés els Segadors per la Diada perquè deia que no havien de ficar-se en política. L'Arquebisbe de Barcelona ha esgrimit el mateix argument per a prohibir la cessió d'equipaments als organitzadors de les consultes. Un i altra no han calibrat, però, que les seves negatives sí són fer política; política en el pitjor sentit de la paraula: aquella que impedeix al poble expressar-se en llibertat. Si Déu existeix, Lluís Martínez Sistach, segur que no està d'acord amb la seva línia “política”.