Una citació parcial: “Importa por consiguiente restablecer el régimen de derecho público que (…) devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. Aznar? No: Franco. Per decret, en el moment de posar un peu en les susdites províncies, cap a la banda de Lleida, any 1938, i l’exèrcit que venia darrera. Una altra citació: “Habrá que hacer leyes para garantizar la igualdad de derechos de todos los españoles”. Franco? No pas: Rajoy. Fa quatre dies, prometent, per si arriba a president. Espanya, Espanya. Franco no va ser més que una exacerbació del nacionalisme espanyol de sempre, el que no suporta la diferència i ens vol imposar l’honor de ser com tothom.

Dimecres vaig anar al Parlament perquè Solidaritat Catalana hi presentava una proposició de llei perquè es comenci a gestionar el procés d’independència. No pertanyo a Solidaritat, i sóc crítica amb algunes de les actituds que gasten, però el gest solemne de posar aquest paper sobre la Mesa –he!- no me’l volia perdre. Vaig sentir que hi representava una part del moviment independentista que està a punt per dir: va, vinga, ja. La proposició de llei de Solidaritat és senzilla i contundent i es resumeix en una frase: si volem, podem. Que no vol dir que ses senyories vulguin, perquè tothom és independentista fins que cal moure peça, aleshores ja no. Això, no cal dir-ho, és molt català.

Qualsevol observador neutral diria que el moviment independentista, que no és altra cosa que consciència popular, està molt més madur que la traducció política que en resulta. D’acord: encara no hem pogut fer-ho bé. I les eleccions municipals no faran més que reblar aquest clau. Però el capital social que representa una gent emprenyada, decidida i a l’expectativa, això no ens ho treu ningú. Per això Espanya es remou, inquieta, i recupera les manies que el franquisme va portar a les últimes conseqüències. Ara és l’hora d’estar alerta. I d’esmolar les eines.