Aquesta setmana hem conegut que -més- personatges catalans feien les primeres passes al -divertit- món del Twitter. M'ha fet gràcia l'arribada, com un elefant entrant en una cristalleria, que s'acostuma a dir, del mai prou venerat Quim Monzó (@quimmonzo). L'escriptor va començar insultant-se amb un altre usuari que deia haver-li enviat un missatge privat. Monzó no veia per enlloc el missatge i després de repetits intercanvis de tuits, va insultar-lo. Finalment, sí que hi havia missatge privat. També se les ha tingut amb altres piuladors del país... amb més o menys transcendència.

Aquesta setmana també hem tingut el debut d'altres personalitats a can Twitter. L'exconseller Bargalló (@josepbargallo) (fins fa quatre dies president del Ramon Llull i en conegut en alguns mitjans per no portar corbates) i del Queco Novell (@queconovell). Cada cop falta menys gent per entrar en aquesta secta de les maquinetes amb Internet que ens permeten saber-ho casi tot al moment. Hi ha coses que encara se'ns resisteixen. Hauríem de fer una llista de gent que encara no ha entrat i que, pel bé del país, hi hauria de ser? Jo crec que ara mateix l'entrada de Pilar Rahola, Artur Mas i Josep Cuní, en aquest ordre, ajudarien molt.

Tot i que molta gent que encara no hi és... potser s'ho repensa després de veure com aquest passat divendres el director Nacho Vigalongo va ser insultat i unfollowejat (una cosa pitjor que l'assassinat en el món de Tiwtter; et deixen de seguir i ja no reben les teves piulades), quan, enmig d'una bonica borratxera i en broma, va negar l'holocaust. Les xarxes socials ho amplifiquen tot i també les converses de bar, després de quatre vinets i unes croquetes. En podem parlar. Potser Twitter no és, doncs, una conversa del tot lliure, on tothom la pot fer servir com vulgui. Qui no ha fet mai cap acudit macabre o d'espanyols (últimament, ve a ser el mateix) en alguna taverna del país després d'haver provat un parell de destil·lats?