Aquest diumenge farà ja dues setmanes de les eleccions a la presidència de la República de Portugal i es pot dir que, entre nosaltres, el seu ressò ha  passat amb la mateixa rapidesa i indiferència que si s’hagués tractat de Guinea-Conakry, Vanuatu o Belize. Sempre m’ha sorprès i disgustat aquest desinterès català per Portugal, país amb el qual tantes coses tenim en comú, en el passat i en el present. Units a Espanya per l’esquena, façana atlàntica i mediterrània de la península ibèrica, respectivament, uns i altres ja fa temps que hauríem d’haver fet una aliança d’interessos, ja que a tots ens convé una península multipolar i no radial, amb seu central a Madrid. Ens convé en l’economia, el transport, la cultura i la política.

De fet, es pot dir que Portugal ens en deu una. Immersos tots dos, el 1640, en una guerra contra Castella, ells van aconseguir desempallegar-se’n i proclamar-se independents, en tenir el gruix de les tropes enemigues  centrades en Catalunya.  En parlàvem, en un sopar memorable, davant del riu Teixo, a Lisboa, amb Mário Soares i Manuel Alegre. Aquest darrer, candidat de l’esquerra a la presidència de Portugal i bon coneixedor de la poesia catalana, és un destacadíssim poeta, novel·lista, vicepresident del Parlament i autor del preàmbul de la constitució del seu país, on el primer valor al qual es fa referència és la “independència nacional”. Ja des de l’època del seu activíssim exili a Algèria, ha unit sempre els plantejaments d’esquerres amb la defensa de la identitat nacional, sense cap mena de complex.

La iniciativa privada catalana ja fa temps que té a Portugal un pes notable, mentre que, ben contràriament, les relacions polítiques entre partits institucions són, de fet, pràcticament inexistents i les culturals són mínimes. És llàstima que així sigui i que no puguem beneficiar-nos d’uns fluxos de relacions que tan positius serien en l’àmbit cultural, per a les nostres llengües, i econòmic, pensant sobretot en el mercat tan interessant que configuren els països de llengua portuguesa. I, lògicament, també a la política.