Egipte. I abans Tunísia i ben aviat un altre país de la zona. La gent surt al carrer, hi té tot el dret perquè les coses no rutllen, la pressió mediàtica i diplomàtica internacional pressiona –per interès, no amb el cor-, els governs d’aquests països cauen i les coses comencen a canviar. D’això se’n diu revolució ciutadana. O revolució.

Catalunya. Al Caire han sortit milers de persones, diuen les agències que un 1,8% de la població d’un país amb 80 milions d’habitants. A Catalunya, un petit país del sud d’Europa, fa uns mesos va sortir al carrer un 18% de la població, d’uns 8 milions de persones. I quines en van ser les conseqüències? Els partits polítics mirant cap a un altre costat, el veí espanyol atacant més que mai i la comunitat internacional ignorant per complert l’esdeveniment.

Preguntes. La ciutadania d’Egipte i de Tunísia ha dit ben alt i ben clar que no confia en els seus governants, incapaços ja no de solucionar els problemes de la gent sinó d’empitjorar-los. A Catalunya, el passat 10 de juliol un bon percentatge de la població també vam dir prou. I també ho vam dir als nostres governants. Vam cridar, i molt, per la independència, però penso que gairebé ningú no ens va escoltar. És que no en sabem prou a l’hora de fer-nos escoltar i respectar? No tenim prou poder perquè la nostra crida arribi al món? No tenim mitjans de comunicació prou forts per vehicular el missatge?

La resposta és, tristament, no. No ens en sortirem fins que la proclama del carrer esdevingui vot independentista i fins que els grans mitjans de comunicació, sobretot els públics, no actuïn amb més valentia a l’hora de diagnosticar sense embuts que el problema de tot plegat és que si no ens independitzem d’Espanya no ens en sortirem mai. I això quan passarà? El dia que diguem que ja n’hi ha prou, però ho diguem de veritat. Cridant o enfadant-nos més? No, senzillament exigint als nostres parlamentaris que defensin Catalunya. I si no ho fan, com a Tunísia o a Egipte, que se’n vagin i que s’enduguin els dubtes i les metàfores a la maleta. Però el més bo és que, a diferència d’Egipte i Tunísia, no ens cal estar dies al carrer, la nostra revolució només passa per una simple acció individual i democràtica: votar per una Catalunya lliure.