TV3 es troba en el millor moment de la seva història, tant d’audiència com de projecte comunicatiu; i en canvi, s’enfronta a una situació econòmica molt crítica. La frase no és meva, és d’un professional de la casa que porta molts anys treballant-hi i que la coneix a fons. I em sembla que descriu perfectament la cruel paradoxa que viu la nostra televisió nacional, d’una banda consolidada com a referència de qualitat i de servei públic entre una gran majoria de la ciutadania, i alhora necessitada d’una reestructuració interna que li permeti encarar el futur amb garanties, sense el llast d’una estructura tant feixuga com la que ha acumulat en els seus primers 25 anys de vida.

La forta crisi econòmica i la pressió de les empreses audiovisuals privades, tant de les altres cadenes que volen seduir el públic català, moltes d’elles dirigides des de Madrid, com de les productores del país que, legítimament, volen el seu tros de pastís en la producció de programes, podrien empènyer TV3 cap a un camí suïcida: perdre la vocació de servei públic, deixar la catalanitat en segon terme, renunciar a crear l’imaginari col·lectiu que tant necessitem com a poble, recular en la seva incipient desgovernamentalització… No podem acceptar-ho resignadament, ni com a periodistes ni com a ciutadans preocupats pel futur del nostre país.

El nou govern català de CiU hauria de tenir com a objectiu principal en aquest àmbit fer possible que TV3 continuï en la línia d’èxits dels darrers anys, dirigida per una professional de prestigi i amb complicitats evidents amb la part més competent de la plantilla, com és la Mònica Terribas. Probablement no tindrà més remei que propiciar un estricte pla d’aprimament del personal i caldrà replantejar-se força mals hàbits de funcionament intern, però, si us plau, que això no suposi subvertir la raó de ser de la televisió catalana.

Ara que tenim a tocar el somni d’un país lliure, necessitem més que mai una TV3 forta i amb vocació de servei, públic però que busca també ser líder d’audiència. Cap pas enrere.