Amb motiu de la publicació del meu últim llibre, La nevada del cucut, que està emmarcat a Cantonigròs, he parlat força als mitjans de comunicació i a les presentacions a la comarca de la divisió del poble en bàndols que ultrapassen la sana rivalitat política i que, de fet, no haurien d'estranyar ningú tenint en compte que aquesta és una característica força freqüent en els pobles. I que, com més petits són aquests pobles, més s'hi nota. N'he parlat perquè al llibre en trec un exemple –inventat- en què porto a l'absurd els orígens d'aquestes baralles entre famílies, que acostumen a perdre's en un punt inconcret en el temps que ningú no recorda com va anar exactament però que tothom adapta al seu aire. El cas és que la tradició de ser d'aquests i anar contra els altres s'hereta, i ja se sap que les tradicions costen molt de trencar. I els uns miren de ferir els altres, i els altres s'hi tornen, i les ferides cada vegada són més grosses i, és clar, com més grosses es fan, més difícils són de guarir. Això, naturalment, no ho veu el nouvingut, a menys que no vingui per quedar-se. Normalment, a Cantoni l'hospitalitat és marca de la casa i em penso que tots plegats sabem fer que els de fora s'hi sentin bé. Però portes endins és una altra cosa, i, tot just la setmana passada, a la presentació del llibre a Cantoni, vaig comparar aquesta situació amb la del llibre d'en Carles Porta, “Tor, 13 cases i 3 morts”. Més d'un m'ha titllat d'excessivament pessimista... tant de bo sigui així.

Tanmateix, m'he adonat que parlo molt de baralles i que, en canvi, m'estic descuidant de parlar dels herois de Cantoni –i, per extensió, de tots els pobles on això succeeix-, i no voldria que fos així: del que passa, se n'ha de dir la part dolenta, però també la part bona. Vull dir amb això que, al costat dels radicals de cada bàndol i de la gent que simplement segueix les directrius d'aquests radicals per no tenir problemes, hi ha els herois. Herois autèntics. Els podríem dividir en tres grups: el primer grup és el de les persones que sovint mantenen una neutralitat complicada, molt complicada, i que ja per això és admirable; el segon grup és el de les persones que s'esforcen a aglutinar i a calmar els ànims, a organitzar coses on càpiga tothom fent sovint autèntics malabarismes perquè no s'enfadin els uns o no s'enfadin els altres, resistint cops i, fins i tot, xantatges, i sortejant tota mena d'obstacles per aconseguir que tothom estigui content. I tot, per amor a l'art i a Cantoni; i el tercer grup és el de les persones que van néixer en un bàndol i que s'esforcen a combatre aquesta situació en què s'han vist immerses per una simple qüestió de naixement. Aquestes últimes persones són les que miren simplement de no jutjar els de l'altre bàndol tenint en compte la seva procedència o el seu cognom, sinó només la seva manera d'actuar, que les valoren com a persones i no com a membres d'un col·lectiu que els és teòricament hostil. Sembla obvi, oi? Doncs no ho és gens. Aquests herois –insisteixo a dir-ne així, per a mi ho són- lluiten contra tot i contra tothom i em fa l'efecte que no tenen una vida gens fàcil: tenir conviccions que van en contra de la majoria és com ser David i mirar de reduir Goliat.

Per aquesta i altres coses, penso que és de justícia agrair i expressar públicament la meva admiració per aquests herois, per aquestes persones que cada dia posen el seu granet de sorra per aconseguir a a Cantoni una societat més sana, més justa i, en definitiva, més lliure. Tan lliure com el paisatge que ens envolta i com aquestes persones que no s'han deixat esclavitzar ni permeten que s'esclavitzin les noves generacions, els nostres nens, que són l'esperança que ens queda perquè un dia es pugui canviar Cantoni.