Que no s’espanti ningú. En absolut estic cridant a agafar les armes pels carrers de Barcelona. Parlo de la importància cabdal que tindrà la batalla electoral del proper mes de maig en el nostre cap i casal amb motiu de les eleccions municipals. Què poden significar?

Quan veiem les notícies que darrerament han envoltat els diversos candidats a l’alcaldia de la capital catalana podem deduir que poca cosa els importa la projecció i el futur de de la ciutat. Tots ells plantegen les eleccions del cap i casal en funció de com desgastar als partits rivals. El proper 22 de maig el redueixen a fer servir el consistori capitalí com un lloc més des de el qual guanyar poder per a major glòria del respectiu partit. Uns fan els possibles per tancar el cercle del poder de la plaça de Sant Jaume i d’altres miren de no perdre la fenomenal menjadora en que han convertit el govern municipal durant els darrers trenta anys.

Portem setmanes de precampanya i encara no hem pogut escoltar cap idea substanciosa sobre quin ha de ser el futur immediat de la nostra ciutat. Només sentim tòpics com “resoldre els problemes de la gent” o “fer una política de proximitat”. Són frases que no comprometen a res, buides de contingut i que tant les podria pronunciar un comunista com un liberal. Tots els candidats, porten anys i panys escalfant poltrona municipal i està per arribar el dia que sàpiguen dibuxar, ni que sigui una mica,  una idea de la ciutat. No saben veure que hi ha més enllà d’un bloc de pisos o d’una avinguda i contemplen la ciutat d’una manera asèptica, com ho podrien fer amb Roma o Istambul. Caldria que escoltessin les paraules del gran escriptor txec i amic de l’expresident Vàclav Havel, Ivan Klima, quan diu: “ Una ciutat és com una persona: si no hi entaulem una relació genuïna, no deixa de ser un nom, una forma externa que de seguida se’ns fon a la memòria. Per crear aquesta relació, hem de ser capaços d’observar la ciutat i entendre’n la personalitat particular, el seu “jo”, l’esperit, la identitat, les circumstàncies de la vida i la seva evolució en l’espai i el temps”.
 
Es demanar molt que entenguin que únicament copsant l’esperit d’una ciutat poden entendre-la i començar així a resoldre els seus problemes? Saben quina mena de ciutat és el nostre cap i casal més enllà del fet que  s’ha de tallar un carrer per aquí o traslladar el zoo una mica més enllà? El primer que ha de saber qui vulgui dirigir Barcelona és que avui la nostra és una ciutat amb vocació de capital d’estat però amb recursos de capital de província. No entendre això és acabar fent una política municipal que simplement es limita a administrar (i a malversar en moltes ocasions) un pressupost. Això és el que ha passat fins ara, i Barcelona s’ha acabat convertint a ulls de l’opinió pública internacional en una simple “Spanish city” on poder prendre el sol i anar de festa. Poc més o menys com Torremolinos o Marbella.

Evidentment, no farem de la nit al dia la ciutat comtal la capital d’un estat català independent. Ara bé, les properes eleccions municipals han de servir per començar a finiquitar les politiques municipals de volada gallinàcia que tenen com a màxima aspiració perpetuar-la com a “segunda capital española”. Si ho aconseguim serà llavors quan començarem a imprimir a Barcelona una evolució en l’espai i en el temps (tal i com apuntava Ivan Klima) que finalitzarà amb la seva proclamació com a capital de l’estat català.