Ja em perdonareu, sobretot els berguedans, que utilitzi la similitud del vostre nom festiu amb una problemàtica molt seriosa que ha esdevingut en un poble proper a Girona que s’anomena com els vostres salts, quan,  joiosos, gaudiu d’una festa molt vostra, en particular, i molt catalana, en general. El nom de Salt, com a poble i no com a celebració, s’ha vist, últimament esquitxada per una incomprensió que, al meu parer, no és tant difícil d’entendre.

Resulta que un delinqüent, i remarco que la qualificació és exclusiva de delinqüent, al ser enxampat per la policia, es va fer escàpol i en el seu fugir va saltar un celobert  amb la mala fortuna de que va caure malament i l’impacta que va rebre, al cap de pocs dies d’assistència mèdica, va esdevenir en l’òbit del delinqüent. Acte seguit hi va haver un rebombori de reivindicacions i d’acusacions absurdes, ridícules i totalment desmesurades i fora de mida.

El col·lectiu marroquí va voler entendre, m’imagino que amb la insana intenció de distreure al personal, que el noi era perseguit per motius de nacionalitat, cultura o religió i en aquests casos és impossible fer entendre a l’esverat personal que el noi era, simplement, un delinqüent, tant se val que es digués Jordi, Manolo o Mohamed. Els que tant ens acusen de confondre immigració amb delinqüència, que no necessàriament van junts, malgrat que seria un altre tema a desenvolupar, resulta que són ells mateixos els primers en voler confondre els conceptes. Manifestacions a favor del lladregot i en contra d’una policia que, amb més o menys encert, treballa per la seguretat comuna i els interessos de tots, sempre que aquests interessos no siguin el de robar, traficar o agredir.

Per altra banda el poble de Salt, als pocs dies del tràgic desenllaç va organitzar un acte col·lectiu amb l’esperança de demostrar una vegada més que som un país d’ acollida i que la immigració enriqueix la cultura, però la delinqüència, de la raça que sigui, la volem lluny, molt més lluny del que sembla estar. Efectivament representants de tots el col·lectius van encapçalar la manifestació i així donem per saldada una altra, al meu parer, incongruència en l’actuació. Si algun foraster no es veu identificat amb els fets punibles d’un conciutadà seu, és ell que hauria de promoure el moviment per deixar clar el seu rebuig a tota actuació que surti de la legalitat i demostrar el seu interès en integrar-se en un país que, sense ser el seu, el rep amb els braços oberts. Esperar que ho facin els afectats és tant cínic com demanar la pena de mort a un jutge que fa aplicar les lleis que fan els legisladors. Si la llei és injusta, cal sacrificar al missatger.

Una mica de seny a tots plegats, menys acatament temorós de costums alienes i unitat a l’hora de buscar un comportament cívic a tothom. No distribuïm les categories socials amb el decàleg de races sinó amb les demostracions d’harmonia i ganes de convivència. Tot el demés no ho volem. Deia un conegut personatge que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Si em permeteu un petit afegit, caldria acabar-ho amb la necessitat de voler-ho ser, en cas contrari tanquem la paradeta.