El debat sobre les essències és un debat absurd perquè mai s’acaba de saber ben bé de què es debat, de manera que tothom pot donar una volta més a la troca i fer que l’embolic sigui tan fenomenal que es faci impossible veure’n els caps. I a més, les essències cadascú les ensuma amb el seu nas i si un diu rosa l’altre hi pot dir gessamí. Així, si la Caixa esdevé un banc els uns poden dir que s’adapta als nous temps sense perdre l’essència que la va parir i uns altres  argumentar tot el contrari, que de llençol en llençol adéu siau l’aixovar.

Els temps canvien i les institucions també ho han de fer, només faltaria. El FC Barcelona ho ha fet sempre que li ha tocat i és ben bé per això que ha sobreviscut, i com que ho ha fet tothora i a temps, i amb encert, és a dalt de tot. I va sumant victòria rere victòria i va esmicolant rècords cada jornada que passa. Contra l’Hèrcules, l’únic equip que l’havia derrotat a la Lliga espanyola, els blaugranes han firmat un 0 a 3 treballat, amb dos gols a les acaballes, però just i que diu bé què ha passat durant el partit, i que vol dir la quinzena victòria consecutiva al campionat i que el Reial Madrid no pot badar a Pamplona si hi vol tenir quelcom a dir.

És segur que en tots aquests trasbalsos, una essència culer o una altra es deu haver quedat pel camí; em penso que tots hi estarem d’acord, malgrat que potser no ens avindríem ni en quines foren ni en la transcendència que tingueren. Ara: no és veritat que es pugui tocar tot i no hagi de passar mai res. Potser la Caixa es pot tornar un banc sense que se’n ressentin les essències, hi ha qui ho diu, aquells que hi manen els primers, però si mai el FC Barcelona es convertís en una societat anònima esportiva i la comprés un emir qualsevol, per dir-ne una de ben grossa, la qüestió ja no serien les essències sinó les existències del que parlaríem.

No és veritat que es pugui tocar tot i que no passi mai res perquè hi ha vegades que remenar segons quines essències o segons quins principis fundacionals ve a ser el mateix que tocar allò que no sona però fa un mal de mil dimonis.