El tall de l'accés a Internet a Egipte ha estat un dels fets més difícil d'imaginar que se'ns podria ocórrer. El què primer havien estat talls intermitents a determinats webs com Facebook o Google, va convertir-se en l'aïllament complet després de diversos dies de protestes i violència al carrer per demanar la dimissió de Mubarak.

Egipte s'ha convertit, doncs, en el primer país que desapareix completament, encara que sigui una incidència tècnica. Sense notícies de l'exterior, ni les universitats disposen d'eines per comunicar-se, ni es poden enviar SMS, ni es podran dur a terme moltes tasques que, a aquestes alçades, depenen de l'accés a la xarxa.

Us imagineu que això ens pogués passar? Sobreviuríem, és cert, però deixaria una imatge molt pobra a l'exterior, tant si es tractés d'una decisió política com si fos a causa d'algun problema tècnic greu. En tot cas, però, la pregunta que ens ve al cap és si això pot ser un precedent perquè altres països, que apliquen mesures molt restrictives ja actualment, prenguin la decisió de tallar l'accés a Internet si els hi convé.

En tot cas, però, el cas d'Egipte també parteix d'una política que ha tendit a centralitzar la infraestructura en un sol punt. Per controlar-ne el trànsit o per poder-la tallar. Però això no seria tant fàcil en països com els Estats Units, on les connexions es realitzen des de molts punts físics diferents precisament per evitar que un problema pugui provocar una caiguda completa.