No sé si s'ha donat prou importància a la notícia que els estats més rics d'Alemanya han anunciat un recurs al seu Tribunal Constitucional per tal de posar límits més estrets a la “solidaritat” amb les regions més pobres. Baden-Würtemberg, Baviera i Hesse consideren que aquesta redistribució castiga als estats amb economies més eficients i que no dóna incentius als més endarrerits per espavilar-se.

Deixem de banda el petit detall que els qui es queixen i recorren al Tribunal Constitucional són estats i no comunitats autònomes, un detallet de no res que sol passar desapercebut sempre que els espanyols s'omplen la boca de ser el país més descentralitzat del planeta Terra i la resta de l'Univers, i des dels temps d'Adam i Eva fins a l'era Obama. Deixem els detalls “accessoris”, doncs, i anem al gra, a allò que importa la gent: els calés. Doncs bé, cal dir que a Alemanya, la solidaritat ja està regulada i limitada, de manera que no pot superar el 4 per cent del PIB de cada estat. (Als Estats Units, la limitació és del 2,5 per cent, i al Canadà i Austràlia, del 2 per cent).

Per fer-nos-en una idea, segons el corresponsal de La Vanguardia –ho cito per fer notar que la font no és un diari independentista- l'any 2010, els tres estats més rics que consideren inacceptable la seva situació van aportar a la “solidaritat” 7.000 milions d'euros, i el 2009, Baviera, el donant més gran, hi havia aportat 3.491 euros. Com sabem, Catalunya tota sola, aporta 22.000 milions d'euros anuals a Espanya. I per cert: un dels problemes d'aquests estats alemanys és que han hagut d'injectar milers de milions d'euros als seus bancs regionals -l'equivalent a les nostres caixes- que estaven en una situació crítica. Una circumstància que a l'estat més descentralitzat de la Via Làctia del qual formem part és inimaginable: aquí, el govern central es dedica a enfonsar-les per acabar amb la magre autonomia financera dels catalans.

Frases com “és evident que n'hi ha que viuen a costa dels altres” o “la solidaritat té els seus límits”, ens són molt familiars. I no m'estranyaria que aquestes regions siguin tractades de victimistes. Però el cas alemany ens hauria d'ajudar, si és que encara ens calen més arguments, a obrir els ulls dels catalans lleganyosos i amb conjuntivitis crònica, i que no volen veure la sagnia a què estem sotmesos. Sí: a Alemanya toquen la nostra cançó, però tinc ben clar que si a l'estat lliure associat de Baviera li restessin el 10 per cent del PIB com a nosaltres, a hores d'ara seguiria seria un estat lliure, però ja no estaria associat.