Aquell dissabte de juny de 1997 en què Felipe González va anunciar que plegava de la secretaria general del PSOE el silenci es va fer tan espès a la sala d’actes del palau de congressos de Madrid que semblava haver congelat el temps. Feia mesos que el PP havia descavalcat el líder socialista de la Moncloa. La insuportable varietat d’escàndols de corrupció i els GAL havien tenallat el govern socialista fins ofegar-lo. I malgrat tot, la derrota d’aquell PSOE per la mínima es va considerar dolça. El secretari general va explicar que el seu gest de plegar havia de servir per afavorir la renovació del partit. Renovació era la paraula màgica.

La partida estava, doncs, en marxa. Immediatament van circular noms: Almunia, Bono, Rubalcaba, Solana... I aviat els daus van assenyalar el primer escollit, Joaquín Almunia. Era el candidat de González. Però el PSOE va trobar que aquella era una renovació massa tèbia. Tampoc la segona opció, Josep Borrell, va funcionar. Va ser aleshores quan el joc va fer un gir copernicà. Un grup de joves socialistes van tirar endavant l’alternativa liderada per un lleonès desconegut malgrat que feia anys que corria pel Congrés dels Diputats. La renovació seria, doncs, exemplar i a fons. José Luis Rodríguez Zapatero va entrar com una bafarada d’aire fresc al carrer Ferraz, i el dramàtic gir que les eleccions del 2004 van patir a l’estació d’Atotxa el va projectar fins a la Moncloa. Però també el famós tarannà de Zapatero ha acabat fent figa. La frenada que aquell impuls ha patit en set anys és de tal magnitud que fins i tot ha aconseguit donar ales a un Mariano Rajoy d’escàs carisma i castigat repetidament pels seus propis companys de partit.

Avui, 14 anys després que González cridés el partit a renovar-se, el joc torna a la casella de sortida. L’aire de canvi que havia escombrat els despatxos del carrer Ferraz s’ha convertit en una respiració pesada i estossegant i el mateix PSOE que corejava amb entusiasme el tarannà de Zapatero li reclama ara que plegui. Ja ni els més frívols s’atreveixen a rumiar en experiments –o encara hi ha qui pensa en la marcial Carme Chacón?-. De sobte, totes les mirades es giren cap a l’incombustible Rubalcaba, l’experiència i l’habilitat de la vella guàrdia del PSOE. Una dolorosa ironia per als entusiastes del discurs de la renovació.