El comportament polític d'ERC, ja des del 2006 però sobretot a partir de la confecció del segon tripartit al final del 2008, em suggereix la base argumental d’una novel·la d’intriga política. Al centre del guió hi veig David Madí –el del vídeo de la campanya del 2006, el de la manipulació d'enquestes, en fi, el Fouché de CDC- febrilment promocionant webs, blocs, articles i tertúlies, destinats a dimonitzar ERC per haver traït el catalanisme permetent per dues vegades consecutives que el president de la Generalitat sigui “un espanyolista”, amb l'agreujant que aquesta darrera vegada es digui “José”, jota convenientment emfatitzada pels entorns de la hipotètica trama. “Esquerra ha preferit les poltrones, abans de ser coherent amb els seus principis independentistes”, es martelleja des d’aquestes talaies, i “no només ha ignorat el gran clam i auge de l'independentisme dins la societat catalana, sinó que ha fet el possible per desactivar-lo o retardar-lo. Tot per conservar les poltrones”, i queda tancat el cercle argumental.

Naturalment que una trama tan pueril contra un partit precisava de la debilitat ideològica i organitzativa de la direcció i de bona part de la militància per a assegurar-ne l'èxit. Però ERC ha demostrat amb escreix aquesta debilitat i una depriment falta de convicció dels seus actuals líders per encaixar i desmuntar totes aquestes infantils crítiques. És un fet que el partit ha quedat desestabilitzat, s'han produït escissions i s'han pres decisions en les quals s’assumien les crítiques dels nostres adversaris. I es així que aquesta fictícia trama hauria triomfat. ERC ha perdut 200.000 vots que han anat a parar la meitat a CiU i l'altra a repartir entre Jan Laporta i el doctor Carretero, i a més no ha aconseguit cap dels 150.000 vots que ha perdut el PSC, i que previsiblement han anat cap Artur Mas. El corol·lari que ara es tractaria d’imposar és que ERC ha estat afectat d'una espècie d’heretgia i que ja mai més pot atrevir-se ni a pensar pactar amb el PSC. Dogma promocionat, no només pels entorns de CiU, sinó també pels del PSOE, sempre amatent a rebaixar els fums i a fermar curt al PSC.

Però l'existència d'aquesta campanya organitzada potser no sigui una cabòria. Que aquesta teoria conspirativa és plausible ho suggereix el fet que l'efervescència de webs, blocs o articulistes independentistes ha remès enormement des de la victòria d'Artur Mas –potser, més que independentistes, la majoria eren antiERC o antitripartit-. També els dirigents de CiU, molt actius amb les consultes populars i en l'excitació dels entorns independentistes, ara ja relativitzen, ja anuncien que la prioritat és la crisi i que no tenen previst promoure cap referèndum. I per a deixar-ho clar i català han nomenat consellera de Justícia a l'advocada de l'estat que va recórrer les consultes independentistes. Ahir tocava repartir testosterona, avui toca administrar bromur.

I també afegeix versemblança el fet que l'esquerra catalana no és la primera vegada que ensopega en la mateixa pedra. En els anys deu del segle passat la Unió Federal Nacionalista Republicana (una protoERC dels anys 30) va pactar amb el Partit Radical de Lerroux, deixant a la Lliga sense l'hegemonia. La Lliga organitzà ferotges campanyes en contra del pacte, amb idèntics arguments que els avui destil·lats. No importava que la Lliga n’hagués fet multitud de pactes amb el maligne Partit Radical, no importava que la UFNR hagués aconseguit que Lerroux acceptés la demanda d'un estatut d'autonomia (compromís del que ja mai més es va desdir). La UFNR havia traït a Catalunya!... Amb pocs anys la UFNR es va enfonsar.

No hi ha dubte que ERC ha demostrat una sorprenent immaduresa. Sorprenent tant per la seva llarga trajectòria històrica com pel gran poder institucional de que disposava. Es diu que la política és pedagogia, i aquest principi s'hauria d'haver aplicat per preparar els militants i simpatitzants davant la previsible campanya que CiU i els seus entorns farien en veure's apartada després de 23 anys en el poder. Però l'aparell tenia una altra preocupació: la d'apartar Carod per situar el líder orgànic d'ERC –Joan Puigcercós- també com el líder electoral. Ja ho va intentar el 2006, però no va ser fins a mitjans 2008 que ho va aconseguir, quan Puigcercós i Ridao van guanyar el congrés del partit.

Avui, davant el fracàs, com reaccionarà ERC? Doncs sembla forta la temptació d'acceptar la còmoda teoria de que l'origen dels seus mals és el d'haver pactat amb el PSC, i que el seu espai natural i allò que vol la gent, és que sigui la “llebre” de CiU o el seu complement, segons convingui. L’altre dia en Josep Lluís Carod-Rovira també afegia un nou element per enriquir el guió de la novel·la. Carod deia que la campanya del PSC semblava dissenyada per algú de Convergència. I amb assessors del PSOE, podríem afegir, ja que elevar a la categoria d’impossible un nou pacte entre ERC i el PSC, no només convé a CIU, sinó també al PSOE. En això, i no és una ficció, Madí i Rubalcaba coincideixen.