Aquest any, el 2011, serà molt especial i farà història per a moltes coses. Políticament representarà l’agonia d’un govern espanyol desastrós, econòmicament es tocarà fons en la ineptitud dels gestors i financerament serà quan la banca es comenci a veure les orelles. Tot un perill especulatiu però inevitable. Malgrat tot, i des del meu punt de vista, hi ha un fet que el farà memorable, que demostrarà, una vegada més, fins on es pot arribar a l’hora d’enlairar necessitats i demostrar agraïments a servidors d’una prudència exagerada i un voler continuar en el immobilisme més sever al que ens té acostumats la jerarquia de l’església catòlica.

Diuen els que hi entenen, que són molts, que el Sr. Joseph Ratzinger, més conegut com a Benet XVI, espera el primer de Maig, -ja veieu quines incongruències, el dia del treball, o la festa del treballador-, per beatificar a Karol Józef Wojtyla, també conegut com a Joan Pau II. Un bisbe de Roma conegut per la seva clara tendència política anticomunista, detractor dels seguidors de la “Teologia de l’Alliberament”, conseqüència d’un Concili necessari i promogut per un Sant Pare bo, El Joan XXIII, i rècord en beatificacions, (1.340) i canonitzacions, (483). No cal pas recordar que una de les beatificacions i canonitzacions exprés més famoses del presumpte nou beat, va ser la de Josemaria Escrivà de Balaguer, elevant la seva comunitat a la categoria de Prelatura i a tots els contraris castigant-los al més dolent dels inferns. Clar que en un moment de lluïdesa també va declara que l’infern, com a tal, no existia, simplement era l’absència de Déu. Aquesta opinió li va esmenar el seu successor retornant als inferns del foc, les forcalles i en “Pere Botero” fent malifetes amb els pobres pecadors sense penedir.

Amb la quantitat de persones anònimes que han fet, i fan, de la seva vida un servei al necessitat, que donen el que no tenen i que es sacrifiquen per una harmonia humanitària i cristiana, o no, però  necessària, gent que te’ls pot trobar a qualsevol lloc, no necessàriament en un església, sinó al carrer, parlant i ajudant al tots el que passen un mal moment i que fan de la seva vida un sacrifici pel bé comú, mai hi haurà un pensament tant retrògrad com el que mana, humanament parlant, el catolicisme actual, que sigui capaç de reconèixer-lo. I això pels que creiem és molt trist. Cada vegada separa més la doctrina de Jesús de la parafernàlia vaticana promoguda pels que fa dos mil anys mantenen la fe a base de por i beatifiquen i santifiquen basant-se, al més pur estil polític, als qui són de la seva corda, deixant de banda els valors i els sacrificis de l’homenatjat. Si el fundador de l’ Opus Dei, ha de ser Sant, jo us puc ben assegurar que tots tenim el cel guanyat, sense haver de buscar, empaitar i pagar per un títol nobiliari, com va fer Sant Josemaria al seu moment, donant una vegada més mostra d’humilitat i de, perdoneu-me l’expressió, conya marinera. I no busqueu similituds amb la feina de Sant Pere, hi ha pescadors i peixaters.

En definitiva, si ets un bon noi que mai protestes, no se t’ha passat mai pel cap ser comunista, renegues de l’apropament església-fidels i acceptes totes les incongruències d’una superioritat humana, prescindint de la doctrina de Jesús, tens moltes possibilitats d’entrar en la factoria de Sants, al menys dels que últimament el Vaticà ens té acostumats. Afortunadament la fe és superior, inclús, a la doctrina humana d’interessos personals i convenients per una part de la cúria de la que Déu ens en guardi.