Ara el comunisme ja no fa nosa. La població es manifesta lliurament a les votacions electorals i en la seva immensa majoria no vota partits d'aquesta creença. El decreixement econòmic és una proposta simpàtica, però gens efectiva entre gent que s'aboca al consum i que, privat d’ell per les conseqüències de la crisi, només pensa en tornar-hi el més aviat possible. No es rebutja ni el pis ni el cotxe ni les vacances si es pot; abans s’agafen diners a crèdit que renunciar-hi (una bona part de la població si més no) i tothom ho troba natural. Aquesta mena de capitalisme desbocat que ens ha dut a la crisi era celebrat i gens criticat (tret de minories simpàtiques); i encara ho és.

El que es vol, el que desitja la major part de treballadors autònoms, professionals, botiguers, empresaris petits i mitjans, funcionaris, assalariats i, sobretot, els aturats, és que la roda torni a rodar, però, si fóra possible, sense que es trenqui el somni de la seva continuïtat, que és el que ha fet mal des de finals de 2007 i especialment a mig 2009. Que es reformi el que calgui, però que puguem tornar a la situació inicial. A vegades demanem impossibles, volem creure el que no pot ser.

Tornar al passat en allò que pot semblar desitjable, no es donarà en anys. Amb molta sort tindrem una U de base llarga (que una L estacionaria no sembla real), tot i que l’amenaça d’una W no ha desaparegut ni molt menys i seríem a la primera de les puntetes de baix, encara que no hi hagi manera de dir-ho amb seguretat. Les reformes empreses no han introduït millors productes o millor direcció a la economia (manen els que manaven o amb similars idees) ni tenim millor organització, sinó més incertesa entre la gent, perjudicant les expectatives i encara hi ha molt capital pendent de destrucció i enormes deutes per eixugar. Les paraules fàcils dels governants no són moneda bona i ni tan sols aconsegueixen enganyar. En tot cas, la por o el cansament les deixen passar sense revolta, però la ràbia continguda per la impotència i el ressentiment es van acumulant, i cal recordar el que digué de la crisi del 1929 l’economista alemany Moritz Julius Bonn: en pobles que disposen de sufragi universal, el capitalisme només pot sobreviure quan procura a tots els interessats un ingrés decorós.