L'amenaça d'intervenció dels espanyols sobre l'economia catalana no és cap novetat. No cal cridar el sagramental. De fet, porten uns quants anys, per no dir segles, practicant la màgia de buidar la caixa. Fa molt temps que l'economia catalana es troba en mans espanyoles. Si les coses no han canviat molt diria que és el ministeri d'Hisenda qui recapta, neteja, poleix i dóna esplendor a la majoria d'impostos que es recapten a Catalunya.

Ara la batussa arriba per la derivada del dèficit i la capacitat d'endeutar-se de la Generalitat. És necessita ser cínic perquè t'ofeguin, et treguin la pell i després t'enviïn sinistres personatges amb cara de José Maria Trempanillo a remenar-te les cireres.

Tot el foc d'encenalls entre PSOE, PP i el Govern suposo que respon a un llenguatge polític de negociació en dues freqüències: l'altaveu mediàtic i la lluita soterrada entre administracions. S'espera que s'imposi el seny, no crec que a Madrid els erotitzi la cosa del hara-kiri i més quan el 20% del PIB es localitza entre l'Ebre i els Pirineus.

En qualsevol cas, l'estil de pinxo de cantonades, de perdonavides, de parroquià del bar "El litri" del Pozo del Tío Raimundo amb sal de cacauet als llavis i llengua dolça del "botellín" com s'estila entre els Ocañes de torn no sé si és garantia de bona feina per Brussel·les. Posarien el Lute a vigilar la caixa d'un supermercat? Preguntaria als circumspectes funcionaris brussel·lesos.

O potser hauríem de preguntar als nostres hiperactius parlamentaris si es deixaran estar de collonades com fronts comuns, esperits del 10 de juliol i els cors habituals de Claver, i pensen explicar que o paguen a Madrid o els serveis d'aquest país moriran prims i morts de gana.  El “Sálvame” que se'l mirin ells. I si volen, que se'l creguin, que nosaltres hem de fer grans.