Estic realment sorprès per la revolta de la població tunisiana que ha acabat amb la fugida del president “vitalici” del país, Ben Alí, però que no sabem encara si aconseguirà també fer caure la dictadura ignorada que pateix el país des de la seva independència. Dic ignorada perquè molt poca gent a Europa sabia res de Tunísia, excepte que és una destinació turística amb precioses platges, ruïnes romanes i macrohotels de luxe.

Jo mateix, com molts altres catalans, vaig anar de vacances a Tunísia fa uns quants anys, vaig allotjar-me a la costa est i des d’allà, vaig fer l’inevitable escapada fins a l’entrada del desert, que t’obliga a travessar el país de punta a punta. Em va sobtar el contrast entre l’occidentalitzada i moderna capital, que en algunes avingudes sembla un París en petit, i les poblacions pobres de l’interior agrícola, amb la majoria d’habitatges a mig fer, infraestructures deficients i molta pols.

Tot i anar de turista, vaig captar la malfiança intrínseca dels tunisians (els que saben expressar-se en francès o anglès, si més no) a parlar de política i a opinar sobre els seus governants. Però no vaig detectar cap indici de malestar greu ni símptomes de resistència a un sistema aparentment molt estable, simbologia dictatorial inclosa: retrats del president i banderes tunisianes per tot arreu. Potser és que eren moments de vaques grasses i en pocs anys la crisi econòmica ha capgirat les coses. Tot i així, la revolta popular d’aquests primers dies del 2011 ha agafat tothom per sorpresa, periodistes i experts internacionals els primers.

Ningú sap si això de Tunísia quedarà com un brot aïllat enmig d’un Magreb molt poc democràtic (Marroc, Líbia, Algèria...) o si, en canvi, pot tenir un efecte dòmino sobre la resta dels països de la zona. Ara bé, ens obliga a prendre consciència als ciutadans europeus que, ignorant la tràgica situació dels qui viuen a la ribera sud de la Mediterrània i recordant-nos-en només quan decidim anar-hi de vacances, no els ajudem gens a desempallegar-se dels seus tirans.