Molt abans de l'assemblea nacional de la CUP a Girona, el juny de 2009, quan Esquerra ja vivia les hores baixes del segon tripartit, les consultes no havien arrencat ni a Arenys de Munt, el Constitucional no s'havia pronunciat sobre l'Estatut, Reagrupament tot just treia el nas i Laporta encara presidia el Barça, vaig ser un dels més ferms defensors de la possibilitat que la formació municipalista fes el salt i es presentés a les eleccions autonòmiques. Des de diverses tribunes vaig reflexionar en veu alta sobre aquesta necessitat i, fins i tot, m'hi vaig implicar activament.

De prop, la CUP és una formació treballadora, que fa país, humil, honesta, valenta però prudent alhora, i fent gala d'aquests valors va decidir, això sí per poc marge, no presentar candidatura al Principat i preparar-se per a les municipals de maig de 2011. Tot i el meu desacord inicial he de reconèixer que l'anunci de presentació de més de 80 candidatures a tants altres pobles i ciutats fa goig i em fa pensar que potser era jo el que estava errat. Malgrat tot no puc evitar creure que, tot i la irrupció mediàtica, però lleugera, de Laporta, la fondària programàtica i la solera dels assemblearis hauria fet forat entre aquell independentisme poc aficionat als programes del cor que s'ha acabat decantant pel pragmatisme de CIU.

La CUP ofereix als municipis coneixement del territori, actitud, consciència, vinculació, discurs i implicació. En la majoria de casos ho fan des de fa anys i amb persones lligades a moviments socials i entitats de tota mena. No són nouvinguts tot i que a molts llocs es presentaran per primera vegada. Seria un bon senyal de la salut de la nostra democràcia que a les municipals votéssim no per les lluentors sinó pel compromís.