Actualitzat el 16/10/2005 a les 18:24h

El creixement econòmic ha esdevingut un fetitxe adorat per economistes,mitjans de comunicació, polítics i públic en general, tot i ser unacreença irreal i perillosa. Un creixement continuat de població i deconsum material en un planeta finit i amb recursos limitats és unimpossible. En el passat els límits podien considerar-se llunyans ipotser no calia prendre-l's en consideració. Avui ja no es així: estemmolt a prop, o fins i tot ja hem sobrepassat, els límits físics del mónen què vivim.

El culte al creixement econòmic és a la base de molts dels malsque patim. De fet, el creixement ja no és el remei als mals de lanostra societat: n'és la causa. Aquest culte ha donat lloc a un sistemaque fa de cada nació un empresa en competència i en guerra econòmicacontra les altres nacions, i de cada persona un enemic dels seuscompanys de treball. Aquesta guerra, de conseqüències humanes iecològiques catastròfiques, afecta inicialment als més febles, primeramb la precarietat i després amb l'exclusió. Augmenta les injustíciesdins els països rics i també en els països pobres del sud del planeta,al temps que fa créixer les diferencies entre països. El 20% de lapoblació del planeta –  els qui habitem en els països rics – consumeix el 80% dels recursos naturals de la Terra.

Els combustibles fòssils que han estat determinants pel procés decreixement dels últims 100 anys – el petroli i el gas natural –arribaran en la próximes dècades al seu zenit de producció. Davantd'aquesta circumstància, s'insistirà en la necessitat energètica perpromoure la combinació cianur (CN = carbó+nuclear) sense tenir encompte que el canvi climàtic provocat per les activitats humanes éscada dia que passa una evidència científica més incontrovertible, i queels residus nuclears són una amenaça per a la vida de totes lesgeneracions futures. La capacitat de la Terra per absorbir lapol·lució, els residus i el CO2 que generem ha arribat al seu límit, ino els podem seguir augmentant diariament.

Existeixen altres formes de viure i pensar, sense deixar de practicarels necessaris intercanvis econòmics, que han estat realitat en elpassat i que encara ho són a molts llocs del món. Caldrà recuperar-losi aprofitar el que hem après per millorar el futur de tots.

El diner que produeix diner, l'especulació financera i monetària, és unmiratge tan perillós com una bomba de rellotgeria. Les vertaderesriqueses no són virtuals, són ben tangibles i són el resultat deltreball i de la creativitat humana.

Aquí, com a la resta de països rics, hem d'aprendre a consumir millor per consumir menys.

Ha arribat el moment del Decreixement Sostenible

Hem d'alliberar-nos de la societat del sobreconsum. La publicitatenvaeix tot l'espai públic. Ens vol imposar la idea que la felicitatestà en el consum sense límits. I si fora així, quin sentit tindrial'existència? Com aconseguir ser éssers humans quan les nostres videses redueixen a una adquisició desenfrenada d'objectes i de serveis? Elsconflictes étnics i socials, l'increment de la violència, l'emigracióen massa, l'abús d'antidepressius, les males condicions de vida demolts en els països rics, etc., no són més que uns pocs exemples deproblemes que tenen el seu origen en els missatges que propaguen unafalsa idea de la vida.

Trencar amb aquesta ideologia és una condició prèvia i indispensableper dirigir-nos cap a una societat més humana. Desenvolupar un esperitcrític i constructiu, viure amb sobrietat, aprendre a conviure sensejerarquies i sense necessitat d'acumular més i més possessions ensajudarà a viure d'una manera vertaderament feliç i responsable enversel planeta i les altres persones.

Produir i Consumir Localment

Estem assistint a una confiscació gradual i oculta de la capacitat delspobles per alimentar-se per sí mateixos. Els béns comuns, com ara laterra, l'aigua, les llavors, els boscos, són acaparats com a mitjans deproducció de beneficis per les grans potències financeres. Un copexplotats són abandonats, erosionats i enverinats, o bé son destruïts,com ara les llavors, en profit d'unes multinacionals que lessubstitueixen per productes incerts i perillosos que només donen elsseus fruits si tenen al darrere una indústria química i energètica enmans d'uns pocs.

Els aliments que avui consumim són producte d'una industrialització del'agricultura i d'uns transports inútils que fan que pobles sencersdepenguin per la seva subsistència de les lleis del mercat. Elsaliments recorren milers de quilòmetres abans no són consumits, iaquesta pràctica absurda genera grans consums energètics i una enormepol·lució. L'alimentació ha produir-se prop dels seus destinataris iamb unes estructures i una escala adequades per fer-la viablelocalment.

L'agricultura no productivista ha de ser respectuosa amb els equilibrisde la terra, de la natura i dels consumidors a qui ha de proporcionaraliments de qualitat. La salut de les persones és indissociable de lasalut de la terra i de la qualitat dels aliments.

Cultivar els nostres jardins, organitzar cultius comunitaris, afavorirels intercanvis ciutat-camp, crear associacions deproductors/consumidors, sobre bases humanes i econòmiques sanes, sónactes de resistència política i pacífica en contra del que ens volenimposar.

Produir i consumir localment ha de ser un objectiu que mobilitzi tot elplaneta. I això significa una nova política de gestió i d'urbanitzaciódel territori a tots els països, començant pel nostre. Aixó no vol dirrenunciar a intercanvis solidaris entre les regions i els pobles queportin a un millor repartiment dels béns de la terra i estimulin lacreativitat humana i el benestar d'un major nombre de persones.Autonomia i solidaritat han de conjugar-se en tot moment, en qualsevollloc i en totes les coses.

Posar en qüestió el Progrés

Seria absurd negar la realitat del progrés en molts ámbits delconeixement i en algunes aplicacions concretes, però és igualmentirracional transformar el progrés en un ídol, com sovint es fa. No ésveritat que tota evolució técnica contribueixi al progrés humà, i lanovetat no és un valor en sí mateixa. Més no és sempre i necessariamentigual a millor.

Les noves armes químiques i biològiques, les bombes atòmiques,l'energia nuclear, la manipulació genètica i tantes altres innovacions,representen realment un progrès? Hem d'estar contents que el nostreterritori s'ompli de carreteres, aeroports, centrals, línieselèctriques i hipermercats, i que exportem tota mena d'armaments iproductes superflus? Ens podem enorgullir d'estar entre els qui mésenergia fòssil consumim i més contribuïm al canvi climàtic?

Una societat realment democràtica ha de poder exercir l'opció ideterminar la direcció de la seva ciència i de la seva técnica. Nopodem deixar que els nostres científics i les nostres empresesdecideixin per nosaltres. L'automóbil, les grans superficiesdistribuïdores o l'agricultura productivista, que han estatconsiderades com a progrés en si mateixes, en realitat han provocat mésgreus problemes reals – que avui comencem a percebre – que no pasalliberaments. Cada cop és més evident que la reparació dels danysproduïts per aquest tipus de progrés costarà molt més que els beneficisque n'hem derivat.

Respectar la Vida en totes les seves formes

Sabem que les cultures d'altres pobles mostren un gran respecte igratitud pels éssers vius amb qui compartim la natura, però nosaltresn'estem molt lluny, de fer-ho. Els sofriments i l'explotació que elshumans infligim als éssers vius que ens acompanyen no són tolerables.Ja no és possible seguir tractant la condició animal bé amb un excésd'adulació, bé amb una crueltat injustificable. La lògica de la vidaque preconitzem ens obliga a considerar tota criatura viva com arepresentant d'un ordre a respectar per si mateix, i també d'acord ambel nostre propi interès ben entès. Totes les injusticies i exclusionsinadmissibles que pateixen els nostres iguals no ens han de fer oblidarles que infligim a d'altres espècies. La vida sobre la Terra és un totque cal protegir, cuidar i estimar.

Una altra Educació per a una altra Cultura

No és possible canviar l'orientació de la societat sense canviar-ne l'educació.

Igual que en l'economia, ens cal renunciar a la competitivitat enl'educació per instaurar la complementarietat, la reciprocitat i lasolidaritat entre els joves. Hem de subsituir la por al fracàs per lajoia d'aprendre. No es tracta només d'una opció moral, sinó d'una opcióprofundament realista. Hem d'ensenyar a relacionar-se amb la natura entotes les edats. És indispensable per comprendre la complexitat, lafragilitat i la coherència dels fonaments de la vida.

Però no podem defugir les nostres responsabilitats. La millor educacióque podem donar als nostres joves és l'exemple de la nostra capacitatper posar en qüestió la nostra forma de viure. Aquesta és la millorafirmació de la nostra voluntat de fer evolucionar la societat.

El desig de Comprendre i de Compartir

Igual que la biodiversitat, la cultura és un bé comú dels habitants delplaneta. El respecte a la diversitat de cultures i de pobles és eltestimoni inalienable de tot desig d'humanització, i ens permet gaudirde diferents respostes a les mateixes qüestions. El cultiu de lesnostres singularitats culturals ha d'anar sempre acompanyat de lavoluntat de commoure i enriquir als qui acollim i, al mateix temps, hemde deixar-nos captivar i enriquir per aquells a qui rebem a casa nostra.

El Poder és Nostre

La democràcia representativa, aquella que limita el paper delsciutadans a triar en processos electorals, es una democràcia inacabada.La democràcia, com la justícia o la igualtat, no s'aconsegueixen amb unsistema concret, sinó que són processos històrics, en constantevolució. Tenim insitucions que poden afavorir l'expansió de lademocràcia, però cal una ciutadania més activa i participativa perfer-la avançar.

Fins i tot els propis poders polítics reconeixen llur feblesa i escàsmarge de maniobra enfront dels interessos econòmics i corporativistes.Aquesta confesió ens posa davant de la responsabilitat d'exercir elnostre poder: és, sobretot, canviant nosaltres mateixos i escollintprojectes de vida d'acord amb la nostra consciència com podrem canviarla societat. El poder de transformació del món ens pertany a cada un denosaltres, amb els nostres actes diaris i en les opcions que exercim.

La Feminitat al cor del Canvi

Globalment, la societat està dominada per un model masculí desmesurat.En el món, les dones són més víctimes que no pas actors de lesviolències i de les tragedies que hi tenen lloc. Elles se senten mésinclinades a protegir la vida més que no pas a destruir-la. El coratgeamb què s'enfronten a les circumstàncies més adverses és el testimonide l'obstinació que les porta a allò que és esencial per respondre ales exigències de la supervivència. Més que mai, ens cal entendre lafeminitat, les dones, i, també la part femenina que existeix en totésser humà.

I això va molt més enllà de la simple paritat i d'acceptar les dones enllocs de responsabilitat sempre que es comportin com a homes. El nostredestí col·lectiu va lligat a l'equilibri de les influències femenines imasculines.

Tocar de peus a terra

La nostra civilització va en la direcció equivocada. Cada vegada mésdesconnectada de la realitat física i biològica del planeta, fascinadaper les promeses d'un univers virtual, cega davant la guerra que hadeclarat en contra de la naturalesa i d'ella mateixa, no es preocupa deres més que no sigui la gestió de les urgències quotidianes. Escollirsolucions superficials a problemes profunds no farà sinó amplificartots els riscs i les dificultats. El nostre sistema no és reformable.N'hem d'invertir radicalment la seva lògica. Hem de partir de larealitat actual i de l'estat present del nostre petit vaixell espacial,el planeta, per imaginar junts les condicions reals d'un pervindredesitjable per a tots. Cal edificar un projecte de reconciliació del'ésser humà amb ell mateix, amb l'altre i amb la natura.

Aquest és el deure, l'esperança i la responsabilitat a la qual us convidem.
És la linia d'horitzò més realista que tenim, perquè és la més poètica, la més humana i la més política que hi pot haver.