No em podreu acusar de ser "català", ja que sóc nascut a Madrid, de família manxega. Sí que em podeu acusar, si us ve de gust, de "catalanista", perquè je passat -i continue- tota la vida al País Valencià; en un lloc on fa 30 anys només parlàvem castellà famílies com la meua...I per què? Doncs molt senzill: la gent aborigen yenia tan menjat el coco que estaven convençuts que el castellà era superior.
Un dia, a la Universitat, vaig conèixer el Doctor Sanchis Guarner; el pobret, amb un departament que semblava un ascensor, per l'amplària, em va encoratjar que fes un treball en valencià, perquè. encara que cometés alguna falta, sempre seria la millor eixida a tot un repte.
Mentretant seguesc contemplant com el meu poble -Paterna- es fa cada vegada més espanyol; on els "quillos" són cada vegada més quillos i el col·lectiu a qui més interessa el català/valencià són els romanesos, russos i gent de l'Europa oriental en general. Haurem de confiar en aquesta gent, ja que amb els Camps i els Font de Mora (també amb Alarte, vaja!) anem de camí a estavellar-nos definitivament.

Alucinante el comentario de que siempre ha existido la denominación País Valenciá, no se puede ser más ignorante, esa denominación es para hacer de la C. Valenciana una provincia de los Països Catalans, un invento del fanatismo catalán colonialista, que nos dejen en paz, la c. valenciana es una cosa y cataluña es otra, tenemos identidad propia y no necesitamos pertenecer a cataluña o a madrid, somos valencianos y no es cuestión de política, hay que conocer la historia y ésta no se puede manipular,la "corona catalana" no ha existido nunca, no alucineis, seria bonito ese cuento para vosotros, pero no es real

Mireu, sóc Valencià. Està clar que tots parlem la mateixa llengua, amb xicotetes (petites) variants, i si, tota variant prové del Català. Les barreres lingüstiques hi ha que eliminar-les. Ara be, no ens poseu al mateix sac de fer la Corona d'Aragó (Catalana, si voleu dir-ho així) o els Països Catalans, independènciai tot això, imposant el vostre pensament sense tindre en compte el que puga pensar un altre. Jo primer em sent Valencià i no Català, i després Espanyol. Possiblement, em tildareu de "facha" o PPero? Jo no m'ho considere ja que no el vote no ho faré, però el que tinc ben clar és que no em fa falta ningú per a saber d'on sóc ni que he de parlar.
Gràcies per respectar la meua opinió com jo he respectat la vostra.

Mireu, sóc Valencià. Està clar que tots parlem la mateixa llengua, amb xicotetes (petites) variants, i si, tota variant prové del Català. Les barreres lingüstiques hi ha que eliminar-les. Ara be, no ens poseu al mateix sac de fer la Corona d'Aragó (Catalana, si voleu dir-ho així) o els Països Catalans, independènciai tot això, imposant el vostre pensament sense tindre en compte el que puga pensar un altre. Jo primer em sent Valencià i no Català, i després Espanyol. Possiblement, em tildareu de "facha" o PPero? Jo no m'ho considere ja que no el vote no ho faré, però el que tinc ben clar és que no em fa falta ningú per a saber d'on sóc ni que he de parlar.
Gràcies per respectar la meua opinió com jo he respectat la vostra.

la diferència entre una llengua i un dialecte és que les llengües tenen un estat i tenen un exèrcit, i els dialectes no

així doncs no hi ha res a pelar, ni el valencia és ni serà mai una llengua per molt que ho pretengui el PP de Camps, ni el balear ho serà mai tampoc

el que sí convindria és que el català algun dia no gaire llunyà ho sigui, que el català sigui una llengua, una llengua amb capacitat de sobreviure, i això només erà possible el dia que els catalans aconseguim el nostre propi estat

Aquell dia s'haurà acabat el bròquil, amb la independència la llengua catalana podrà recuperar la seva unitat, la unitat de totes les seves variants dialectals ancestrals

Català i prou. La resta són problemes ficticis
Oi que mos entenem? perquè parlam el mateix
ja ho diu la canço de la Maria del Mar Bonet

Des de Mallorca a l’Alguer,
des de l’Alcúdia a l’Albuixer,
des de Maó a Cadaqués,
des de Montgó a es Vedrà,
des de Talltendre a Queixans,
de Porqueroles a Calp,
des de Mallorca a l’Alguer,
des de Dalt Vila a San Joan,
des de Tabarca a Forcall,
de Ciutadella a Llançà,
d’Espalmador a Alcanar,
de Torreblanca a Malgrat,
des de Mallorca a l’Alguer.
Des de Mallorca a l'Alguer

A vegades, amb tota la bona fe del món i amb una gran dosi de bona intenció ens acabem fent més mal que bé, potser per desconeixement d’allò de què parlem. Projectar sobre un fet natural com és la llengua els propis prejudicis no hi aporta més llum, sinó més ombres.

Com es pot dir, si no, que “tots els catalans, valencians, baleàrics, andorrans i algueresos parlem un dialecte català o un altre, i la gràcia és a parlar-lo realment però sense perdre mai de vista la llengua estàndard perquè, si això passa, el català un dia òbviament deixa de ser-ho”?

De debò ens podem creure que les diverses variants del català han perdurat durant segles formant el que la ciència considera un sol idioma perquè els parlants han tingut sempre al cap la llengua estàndard?

No posem el carro davant dels bous. L’estàndard és un concepte modern creat pels lingüistes a partir de l’aparició dels mitjans de comunicació i que és operatiu bàsicament entre aquells que tenen responsabilitat sobre l’idioma en els usos mediàtics. El parlant comú parla el que parla, i com menys cabòries se li fiquin al cap, millor. Amb l’estàndard –o els diversos subestàndards– hi tindrà contacte amb els mitjans, a l’escola i amb les lectures, però al cap no hi tindrà un concepte, sinó la llengua de cada dia.

En l’article es diu: “...en vint o trenta anys, el valencià serà una altra llengua que no la catalana: hàbilment, els polítics interessats en això han convertit en normatiu un dialecte i, per tant, norma a norma, el separen dia a dia dels dictats lingüístics de l'Institut d'Estudis Catalans.”

I jo em pregunto: Com s’ho fan els polítics per convertir un dialecte en normatiu? Quines facultats tenen? On les elaboren les seves normes? I, per cert, abans d’aquests polítics, no era normatiu aquest “dialecte”, no estava inclòs dins de la norma? No dèiem que el valencià també és català? Estem, com es veu, davant d’un poti-poti conceptual considerable. Deixant de banda que l’expressió “dictats lingüístics de l’Institut” fa venir unes ganes de secessionisme brutals!

“Ara, encara coincideixen força, però, d'aquí a uns anys, els que parlen i escriuen valencià hauran de triar entre les dues opcions si no volen tornar-se lingüísticament esquizofrènics.”

A part del mal gust de l’ús del terme “esquizofrènic”, sembla que la profecia té molt poques possibilitats de fer-se real. El problema no serà –no és– entre dos models, un de valencià i un de català, sinó entre el valencià i el castellà. No ens inventem falsos problemes, que ja n’hi ha un de real.

Arran d’aquest article he visitat la web de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –i no pas, atenció, “de la Llengua Valenciana”– i en els preliminars de les seves normes gramaticals hi he vist que es posen sota l’empara de les Normes de Castelló i que reivindiquen els noms de Sanchis Guarner, Carles Salvador, Enric Valor i... Pompeu Fabra, com no podia ser d’altra manera.

Així ,doncs, per molt que els senyors acadèmics valencians, per qüestions purament conjunturals, es vegin obligats a amagar l’ou i enlloc parlin clarament del vincle amb el català, les vel•leïtats secessionistes estan superades, per ridícules. I també les universitats valencianes, els escriptors de prestigi i el mateix Canal 9 saben on tenen la mà dreta en aquest sentit.

Una llengua no la fan uns polítics manipuladors. Necessita –a part del poble que la parla, és clar– una norma, una literatura, un reconeixement internacional. I tot això, ara com ara, enforteix més que no pas afebleix la idea de la unitat del domini lingüístic català. Els “peperos” van intentar una secessió pura i dura ja fa anys, però la filfa que proposaven se’ls va desfer entre els dits i no n’han parlat més perquè que el risc de fer un ridícul espantós era massa gros.

No ens inventem, doncs, enemics exteriors, perquè de vegades és molt pitjor l’interior: és dir, la pròpia imperícia.

Potser en aquests moments, al català, més que no pas més nacionalisme, el que li cal és més intel•ligència, vist que, sovint, una cosa i l’altra no van unides.

Voten tots al PP i la seva llengua no els importa res.
Jo conec Menorca i els menorquins profundament i la seva llengua la menyspreen ells mateixos.
Han passat d'aprendre a escriure, encara generacions de gent jove escriuen en castellà perquè ho fan millor que no pas en la seva llengua materna. Vergonyós, però ells ho troben normal.
I tots voten al PP. És trist, incomprensible, però en el cas de ses illes no oblidem que mai han passat o generat cap revolució. Han acceptat i dit amén als amos de torn. I els amos de torn ara no són els catalans, sinó els castellans. D'aquí que ses illes és una terra de militars i frares, i d'aquí ve el seu rebuig als catalans i la seva resignació total envers els castellans. No tots ho fan, però més o menys la majoria. Ens poden fer lleig als catalans que no tenim cap mena de poder. Els castellans són els amos i a ells els respecten.
És trist, però així és.
Em pregunto si la independència del principat serà positiu o negatiu per València i ses illes.
Per qüestions lingüístiques serà positiu, al menys perquè hi haurà un estat independent amb 7,5 milions d'habitants on la llengua A és el català. Però què faran ells? Voldran també esdevenir estats independents? Voldran ajuntar-se a Catalunya (cosa que dubto).

A València els blaveros són els franquistes de tota la ida però a Catalunya (la del sénia cap al nord ) Blaveros ho són tots perquè el catalanisme ofical de CIU i ERC, PSC és pur espanyolisme.

Només la estupidesa humana infinita es pot comparar amb el comportament dels catalans durant la història, Només a Catalunya se li ha negat històricament el nom del seu país fent-lo passar pel frikisme d'Aragó, i fent-los passar per aragonesos, de manera que històricament Catalunya era una provincia sotmesa i guanyada pel gran Aragó. com es pot sustentar això cientificament doncs la majpria dels catalans ho pensen, ara això si tots els aragnesos històrics i importants són catalans perquè la base catalana de la mal anomenada Corona d'Aragó era el 80%. qui controlava qui, i quian era la capital si si, la gran saragossa dominava Barcelona.... i una merda castellanista, perquè aragó es castellanista no se si ho sabeu desde fa molts segles....

Vergonha!

Miserabla presentacion d'Enciclopedia.cat sobre Antoni Maria Alcover Sureda:
http://goo.gl/VMsOu


Partidista presentacion d'Enciclopedia.cat sobre Pompeu Fabra Poch

http://goo.gl/AWssB


CYCLOPEDIA.CAT !

Legir lo manifest "blavero" anti scientific del "socialista caviar" d'en Pompós Fabra, lo 1934, fent-se medalhas ab l'Institut d'Estudis Catalans...

DESVIACIONS EN ELS CONCEPTES DE LLENGUA I DE PÀTRIA

I

L'inici de la segona centúria de la Renaixença ens ha portat a meditar conscienciosament sobre el camí fet pel catalanisme i el que encara resta per fer. Constatem, d'una banda, com el sentiment patriòtic s'ha estès considerablement i com l'actuació de diverses generacions ha cristal·litzat en guanys culturals i polítics. D'altra banda, però, cal aclarir unes desviacions actuals, que comporten perills gravíssims. Dues són aquestes errors o desviacions que intentem de rectificar amb les presents ratlles: 1er, la concepció de la nostra Pàtria com a formada únicament pel territori de l'actual Generalitat, és a dir, la seva reducció a una de les regions que la integren, fruit d'un afebliment de consciència nacional; 2on, la concepció que dóna a la nostra Pàtria una extensió excessiva, que no ha tingut mai, provinent d'una confusió de catalanisme amb occitanisme.



II

La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana. Comprèn, doncs, de les Corberes a l'Horta d'Oriola i de les comarques orientals d'Aragó a la Mediterrània. Composta de quatre grans regions --Principat, València, Balears i Rosselló-- cadascuna amb interessants característiques pròpies, cal observar en tots els ordres llur personalitat, que ens dóna una tan gran riquesa d'aspectes. No existeix cap perill --ni cap desig-- d'absorció d'una regió per les altres. Fóra contradictori a la tradició històrica i a l'esperit liberal del nostre poble. Respectuosos amb aquesta diversitat, ens cal, també, adquirir plena consciència de la nostra unitat i enfortir-la convenientment, sobretot en l'aspecte cultural. Unitat no vol dir pas submissió d'uns a altres ni uniformació externa; unitat vol dir creació d'uns ideals comuns i la joia de posseir una cultura que tots anomenem nostra. Allà on aquesta unitat ha de manifestar-se amb més energia és davant els altres països; en el contrast entre nacional i estranger és on més hem d'enfortir el sentiment de pàtria, per damunt de les diferències regionals. I no exposem, amb aquestes paraules, cap teoria nova; elles responen a la concepció tradicional i ortodoxa del catalanisme conscient. Això no significa, és clar, que vulguem tancar el pas a cap aspecte possible d'expansió catalana que es pogués plantejar oportunament i que fos viable.



III

De les dues errors que combatem, la primera, que limita la nostra pàtria al territori de les quatre ex-províncies, és, sens dubte, la més estensa i inveterada. Les manifestacions de consciència nacional durant l'Edat Mitjana (el cronista Muntaner i el rei Pere III en són alts exponents) responen al sentiment integral de pàtria. L'afebliment i la desaparició del sentiment d'unitat coincideix amb els temps de decadència. I no cal dir que la nació que ens governa des de fora, ha procurat --i procura encara--, per tots els mitjans, de fomentar i accentuar la divergència entre els països catalans. Sortosament, de mica en mica, la Renaixença restaura el vell esperit de totalitat. Molt ha estat el camí fet, però cal reconèixer que encara no hem arribat a la plena consciència col·lectiva. El fruit millor de la commemoració del Centenari de la Renaixença ha d'ésser l'extirpació de tot allò que s'oposi a la consecució immediata d'aquest ideal. I creiem, sincerament, que la segona desviació a què hem al.ludit --tot i ésser filla d'una noble i fervent intenció patriòtica--, constitueix un obstacle gravíssim per a aquest assoliment



IV

En la qüestió occitanista trobem avui, entre nosaltres, una fluctuació de conceptes: unes vegades Occitània és la suma de diverses regions que formen una nacionalitat única (com ja definia Josep Aladern a començaments de segle); altres vegades Occitània és un compost de nacionalitats amb personalitat pròpia que formen vagament una "supernació".

Dins les dues concepcions indicades es troba força estesa l'opinió que tots els territoris compresos del Llemosí al sud de València, i dels Alps a l'Atlàntic, parlen una sola llengua amb diversos matisos o dialectes, els quals --suposen-- són poc divergents. Això porta, naturalment, a la conclusió que dintre el gran marc de la pretesa llengua occitànica es troben en un mateix peu d'igualtat el valencià i el català, el llemosí i el provençal, el gascó i el mallorquí, etc.

Caldria reflexionar bé sobre el perill que enclou per a la consciència de la unitat de la llengua allò que de primer antuvi podria semblar tot el contrari: en comptes d'eixamplar-se l'àrea geogràfica del nostre idioma, com algú creuria, el català queda diluït en aquesta superior unitat lingüística i esbocinat en altres llengües o dialectes; l'occitanisme, concebut així, tendeix, per via indirecta, a contraposar a la llengua catalana una llengua valenciana i una llengua mallorquina, amb la mateixa raó que hi hauria per a l'existència d'una llengua menorquina o lleidatana o castellonenca, etc.

Altrament, hi ha una raó científica que s'oposa a aquestes teories occitanistes. Avui la lingüística afirma que el català i la llengua d'oc --coneguda per tots els romanistes amb el nom de provençal-- són dues llengües diferents, constitueixen dos grups lingüístics a part, malgrat les semblances de diversa índole que hom hi pugui trobar, les quals no són més grans que les que hi ha entre el castellà i el portuguès. Alguna de les varietats del provençal és, certament, de fàcil comprensió per a un català mitjanament il·lustrat, però això no vol dir pas identitat de llengua. A ningú no se li acudirà de dir que el català i l'italià formen part d'una mateixa unitat lingüística pel sol fet que un públic català pugui seguir amb relativa facilitat una representació teatral en italià, llengua fàcil si hom la compara amb algun dels parlars occitans, com l'auvernès o el gascó, només comprensibles al qui s'ha dedicat especialment a llur estudi.

Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment en compte l'època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen. Cal referir-se, naturalment, als temps actuals, i els termes de comparació no han d'ésser els dialectes fronterers, ans aquells que han cristal·litzat en llengües literàries (dos escriptors la llengua dels quals por servir a aquest objecte, serien Mistral i Verdaguer). Si comparéssim textos catalans primitius amb els provençals coetanis, ens trobaríem en el cas de semblances que tots ells presenten també amb els d'altres llengües romàniques. Cal prescindir de la poesia trobadoresca catalana, que empra exclusivament el provençal --com els trobadors italians adopten també el provençal, com Alfons X de Castella escriu en gallec, i com vells escriptors d'Anglaterra usen el francès--, i de molts poetes catalans dels segles XIV i XV, i àdhuc alguns textos en prosa que contenen abundosos provençalismes, fet comparable a la influència lingüística castellana damunt els nostres escriptors de la decadència.

Aquesta posició nostra no ens priva d'apreciar en tota llur valor els forts motius (veïnatge, paral·lelisme de les renaixences occitana i catalana, actual cordialitat entre les seleccions dels dos països) per a estudiar amb interès la llengua, la literatura i la història de les terres occitanes (Gascunya, Llemosí, Auvèrnia, Llenguadoc i Provença) i per a intensificar l'intercanvi entre uns i altres (en els ordres literari, artístic i altres aspectes culturals), que més que mai ara convé d'estimular. D'una manera especial volem expressar la nostra simpatia als conreadors de les arts, les lletres i les ciències de les terres occitanes que han manifestat llur afectuós interès per la nostra terra i la seva cultura.



V

Insistim sobre la transcendència que tenen, en els moments actuals, els confusionismes i les vacil·lacions en el concepte de Pàtria.

Recordem l'afebliment que va comportar-nos l'ús del nom d'Aragó per a designar la confederació catalano-aragonesa; a l'estranger la confederació era coneguda amb el nom de "regne d'Aragó", i el nom de Catalunya perdia injustament valor internacional precisament d'ençà que la integració nacional s'acomplia amb les conquestes de Ramon Berenguer IV i Jaume I. Avui hi hauria un perill similar si les terres de llengua catalana es consideraven incloses sota la denominació d'Occitània.

Recordem, per altra banda, com les vacil·lacions ortogràfiques i gramaticals van retardar, durant el segle passat, la concreció de la nostra llengua literària i han dificultat notòriament la seva expansió [dins la generació]* actual. Cal evitar, doncs, que unes vacil·lacions semblants en el concepte de Pàtria vinguessin ara a pertorbar i retardar en el nostre poble la consolidació d'una plena consciència nacional.

Barcelona, maig del 1934.**

POMPEU FABRA, R[amon] D’ALÒS-MONER, R[amon] ARAMON I SERRA, PERE BOHIGAS, JOSEP MARIA CAPDEVILA, J[osep] M[aria] DE CASACUBERTA, PERE COROMINAS, JOAN COROMINAS, FRANCESC MARTORELL, J[aume] MASSÓ-TORRENTS, MANUEL DE MONTOLIU, L[luís] NICOLAU D’OLWER, MARÇAL OLIVAR, A[ntoni] ROVIRA I VIRGILI, JORDI RUBIÓ, PAU VILA.

Barcelona, València i Ciutat de Mallorca sempre han estat dins el mateix estat de la corona de Catalunya, fomaven part del Regne de Catalunya (Reino de Aragón o Corona de Aragón pels espanyolistes-castellanistes), per tant el nom històric és catalunya. no es pot comparar ni amb Àustria ni altres casos semblants, el que separa Àustria d'alemanya és el catalocisme-luteranisme

Jo sóc valencià, i de sempre fins que uns polítics espanyols fa 30 anys li van canviar el nom, s'ha dit País Valencià. Ara volen que se'ns digui "comunidad", doncs volen que siguem com una comunitat de veïns: sense arrels.
El terme Paisos Catalans evidentment que políticament ara mateix no existeix, però culturalment sí, com també existeixen els Paisos Alemanys (Austria, Alemanya, Lietchestein), i fins i tot allò que els espanyols en diuen hispanoamerica, (i que els sudamerican no volen, demanen que se'ls digui "llatinoamericans") o potser algú encara creu que a sudamèrica, que van fotre fora els espanyols a cops de peu, encara són propietat d'espanya?? Ah, per cert, jo us he escrit en català, i sense haver-lo estudiat mai, potser sóc un ésser especial??, o potser és que valencià i català són una mateixa llengua?? (m'inclino per aquesta ultima) Només ens queda un camí i es diu: INDEPENDÈNCIA!! No afluixeu !!!

el nom històric del país és Catalunya (Barcelona, València i Ciutat de Mallorca)

¿Pais Valenciano? ¿Paiasos Catalans? ¿De que habla esta buena mujer? ¿Por qué no usa el nombre que le han puesto los valencianos a su tierra, y de paso se inventa otros absurdos e imperialistas?

De todos modos no te preocupes por la esquizofrenia linguistica valenciana, ya que Joanot Martorell (que debía ser un PePero o un pro-madrileño) decia (edición impresa en el año 1490 en Valencia) de su obra:

"... e apres en vulgar lengua valenciana."

Como ves, ya viene de lejos. El secesionismo y el blaverismo...jajaja...

En fin, Blanca...más vale que os preocupeis de lo vuestro (que bastante teneis) porque no veo como vais a "frenar" nada...si sois cuatro y mal avenidos...

Abur!

¿Pais Valenciano? ¿Paiasos Catalans? ¿De que habla esta buena mujer? ¿Por qué no usa el nombre que le han puesto los valencianos a su tierra, y de paso se inventa otros absurdos e imperialistas?

De todos modos no te preocupes por la esquizofrenia linguistica valenciana, ya que Joanot Martorell (que debía ser un PePero o un pro-madrileño) decia (edición impresa en el año 1490 en Valencia) de su obra:

"... e apres en vulgar lengua valenciana."

Como ves, ya viene de lejos. El secesionismo y el blaverismo...jajaja...

En fin, Blanca...más vale que os preocupeis de lo vuestro (que bastante teneis) porque no veo como vais a "frenar" nada...si sois cuatro y mal avenidos...

Abur!

Per desgràcia els catalans xerran massa i no fan res per canviar de veritat. Em sap molt greu. Jo estimo Catalunya.Recordo la cançó "Oh, dolça Catalunya" cantada per Emili Vendrell; records de fa molts anys.

S'HA D'ANAR CAP A LA PROCLAMACIO DE L'ESTAT. NO SOM INDEPENDENTS DE RES, SINO QUE HEM DE PROCLAMAR L'ESTAT I PUNT, DESPRES JA ENS UNIREN EN ALGUNA O ALTRA FEDERACIO DEL QUE CONSIDEREM INTERESSANT. UNA ALTRA VIA SERIA "FORÇAR" LES AUTONOMIES A DECLARAR-SE ESTATS DINS D'UNA FEDERACIO. SERIA UNA FORMA DE MODERNITZAR EL MAPA SENSE TRENCAR RES. CATALUNYA HAURIA DE PROCLAMAR DEMA MATEIX UN ESTAT, I DIR ALS ESPANYOLS QUE NO SOM INDEPENDENTS SINO UN ESTAT. JA CORRERIEN JURIDICA I LEGALMENT A RECONEIXER.HO RAPIDAMENT PER TAL DE ADAPTAR-SE. SINO HO FESSIN, LLAVORS SI QUE ES DECLARARIEM UN ESTAT I A MES, INDEPENDENT.

L'UNIC QUE POT PRESERVAR LA LLENGUA, ÉS UN ESTAT. DESPRÉS AQUEST ESTAT ES POT INDEPENDITZAR Ò NO, DEPENENT DE LES VINCULACIONS ECONOMIQUES I SOCIALS, PERO D'UN PRINCIPI, PROCLAMAR UN ESTAT SERIA PACIFIC, SENSE FISURES, NOMES UNA PETITA MODIFICACIO FETA DES DEL PARLAMENT CATALA PER MAJORIA. NO TINGUEU CAP POR, DESPRES, ELS ESPANYOLS QUE DEPENEN DE NOSALTRES ESTARIEN TAN CAGATS QUE S'AVINDRIEN A ALTRES FORMES DE COL.LABORACIO DE TOTA MENA. CANVIARIEN EL LLENGUATGE, LA FORMA DE VEURE'NS I FINS I TOT HI HAURIA MOLTISSIM QUE HO APLAUDIRIEN. REPETEIXO : S'HA DE CANVIAR L'ESTAT DE FORMA UNILATERAL SENSE SORTIR DE LA CORONA. DESPRES JA FAREM REFORMES LEGALS

SI, N'HAURIEN D'APRENDRE ELS LLATINOAMERICANS, DE CONVERTIR L'ESPANYOL, EN ARGENTI, COLOMBIÀ, MEXICÀ, EQUATORIÀ, PERUÀ, HONDURÈS, XILÈ, ETC.................... DEL QUE ES TRACTA ÉS DE DIVIDIR. ELS VALENCIANS QUE S'ESTIMEN EL SEU ORIGEN CATALA QUE NO ÉS ALTRE QUE EL DE JAUME I, SABEN BÉ QUÈ PASSA. EN EL FONS EL QUE VOLEN ÉS QUE MADRID INVERTEIXI A VALENCIA PER COMPETIR AMB BARCELONA. I AIXÒ ESTÀ BE. ARABÉ, EL QUE ES INTERESSANT ES VEURE QUE VALENCIA SEMPRE SERÀ UNA COLÒNIA DE MADRID, EN CANVI SI PARLA CATALA, PERTANYERÀ AL PAIS MEDITERRANI AMB MES PROJECCIO MUNDIAL. SI FA CAS DE MADRID, VALENCIA MAI TINDRÀ VEU AL MON DE LA MA DE BARCELONA I CATALUNYA. EN CANVI SI ELS VALENCIANS PREFEREIXEN MADRID, QUEDARAN ABSORBITS COM ALBACETE PER LA CASTELLA TIPICA I TOPICA. ELS VALENCIANS QUE VAN A L'ORIGEN DE LES SEVSE ARRELS CATALANES SON ELS QUE VOLEN UNIO AMB CATALUNYA. ELS QUE VAN D'STANDARDS DE MADRID , EN EL FONS MADRID ELS UTILITZA PER LA PÈRFIDA MANIOBRA D'ELIMINAR EL CATALA A POC A POC I CASTELLANITZAR TOTA LA PENINSULA. AQUEST ES EL TEMA. NO HI HA ALTRE CAMI QUE LA INDEPENDENCIA CATALANA I UNA FEDERACIO DE NACIONS LLATINES DE COSTA MEDITERRANIA.

Ens enfonsem i hem de deixar anar llast. Aquest llast son València i les Illes. Quan siguem independents i pròspers els hi farem la pregunta: veniu? Mentrestant, que s'ho facin solets, ja son grandets per decidir ferse el harakiri i que a nosaltres ens sembli be.

Hom sap perfectament que tot aquest conflicte són cortines de fum, enemics externs, que s'inventa el nacionalisme espanyol per a acabar amb la nosa de les cultures autòctones, però especialment per a impedir la vehiculació d'un clam de 9 milions de persones pertanyents a l'antiga Corona d'Aragó (
http://eldecaleg.page.tl/L-h-apartheid-economic-i-cultural-d
–el-binomi-per-a-esclafar-un-poble.htm ). Ja ho diu, divideix i guanyaràs.

Qualsevol que visqui una temporada a València veurà que el tant estimat dialecte valencià és relegat a un estatus residual i menyspreat sempre i a tot-hora. Els valencianoparlants són persones de tercera categoria, darrera els immigrants, però mercès a l'enemic extern, els dolentíssims catalans, no se'n adonen.