Vagi per davant que no m'agraden les bromes telefòniques fetes des dels mitjans de comunicació aprofitant la confusió o fins i tot l'engany en molts casos. Ho trobo xavacà, comprometedor, injustificat i, a sobre, generalment poc graciós. La setmana passada un programa de Catalunya Ràdio ho feia amb una amiga prou coneguda de Manresa de qui ja he escrit altres vegades, a la que li oferien opinar i escriure a favor de cert polític a canvi de diners. L'amiga, de moral molt cristiana, no queia al parany, però això no treu que fos un tema delicat per tractar amb una conversa secreta. Qualsevol titubeig podia ser mal interpretat. És tant injustificat que fins els testimonis obtinguts amb engany no es poden emprar en un procés legal.

Malgrat això, el programa Tot és molt confús de Catalunya Ràdio, o millor dit, els seus col·laboradors després de la censura i, pitjor encara, l'acatament de la censura, han demostrat aquesta setmana que el Rei d'Espanya no és tan “campetxano” com intenten fer-nos veure, ni tan de la broma com es pot despendre del seu anecdotari històric. Més aviat al contrari, a la trucada del Mas de la ràdio va demostrar un cert enuig i les seves posteriors ordres el van tornar a situar per sobre del bé i del mal, per sobre de qualsevol ciutadà, públic o privat, pobre o ric.

La censura, quan es coneix, retrata qui la practica però sobretot qui l'obeeix. Que una trucada telefònica de broma vulneri la guia editorial de l'emissora pública quan la trucada es fa al monarca, però no quan es fa a qualsevol altra humà sona a excusa de rebaixes. La pregunta seria: què hauria passat si Catalunya Ràdio hagués emès la trucada sense fer cas de les instruccions de la Casa Reial? Que potser Impulso Ciudadano hagués deixat d'emprenyar amb l'aranès i hagués presentat demanda contra l'emissora?

Entre l'autocensura dels mateixos mitjans roses que han amagat amants, despulles, farres, negocis truculents, amistats perilloses i “berlusconiades” diverses del monarca i la baixada d'orelles dels mitjans que haurien de ser rigorosos, hom se n'adona que tampoc hem avançat tant en llibertats.