Vivim en un país que ens té acostumats a passar del tot al res amb la mateixa facilitat de l’endemà tornem enrere i allà on feia fred ara farà calor. Dirigits per una colla d’aprenents en la política, les decisions que prenen solen ser equivocades, exagerades o totalment inútils, però els hi dóna la satisfacció de veure com el pobres i submisos ciutadans no tenim més remei que acatar-les malgrat ser conscients de que surten de la improvisació més vodevilesca.  

Fa pocs anys, algun cervell gloriós va tenir l’ocurrència d’establir uns paràmetres d’espai en llocs públics on en regulava la prohibició o autorització per fumar als qui així ho desitgessin i no fer-ho als que practiquen la millor política pulmonar i cardiològica. Fins aquí semblava que anàvem pel bon camí. La llibertat d’opció hi era, malgrat obligar a molts propietaris a realitzar unes reformes i ajustar les mides del local als paràmetres abans esmentats. El curiós va ser veure com la resta del món no ens aplaudia, entre altres coses perquè quan nosaltres hi anem ells ja en tornen, i va ser el moment de que el mateix cervellet, o algun de similar, va donar un com pe puny sobre la taula i enfurismat per la seva mediocritat va decidir tirar pel dret. “Nosaltres ho farem millor que ningú !”  va esclatar en un atac de protagonisme habitual en les ments inoperants normalment, i va decidir que aquí no fumarien ni els carreters. I efectivament, les obres als locals, els metres quadrats que permetien ara prohibeixen, pels carrers no es pot deixar anar fum per la boca quan passes per un parc infantil, el lloc més proper per fer una cigarreta és si no et mous de casa, i així, una vegada més, tornant-nos més papistes que el Papa, declarem la guerra al tabac, però no als seus impostos, perquè, a veure, una cosa és mirar per la salut del contribuent i les sancions que d’aquesta normativa legal en sortiran, però l’altra és deixar uns ingressos notables que, també, ens permeten apujar-los cada vegada que ens lleven de mal humor.

Malgrat ser una persona de risc, per una malaltia crònica, aquesta llei, sincerament, la trobo exagerada. Entenc que s’ha de mirar per la salut dels fumadors passius i, possiblement, la sanitat noti una mica d’alleugeriment a l’hora de tractar problemes derivats de l’addicció, però no oblidem que també hi ha la llibertat dels que decideixen seguir fumant i que ara mateix estan criminalitzats, estigmatitzats per una societat que segueix practicant el tipisme de “¿Dónde va Vicente?  Donde va la gente”.

Jo fa quasi deu anys que vaig deixar el tabac i durant aquest temps mai m’ha molestat entrar en una cafeteria o un restaurant i veure com la gent practica la seva afició amb tota naturalitat. Reconec que sóc una excepció, normalment el que avui deixa de fumar, l’endemà és el primer en encarar-se amb qui ho està fent al·legant tota mena d’argumentacions aclaparadores i rabioses, i amb aquesta llei aconsegueixen que la gent es baralli, s’arribi a les mans com un cambrer que vaig veure per la televisió amb uns quans punts de sutura al cap ja que l’avisat per no complir la norma li va contestar amb un cop d’ampolla al front o que alguns llocs es declarin insubmisos, permetin el fum al seu local i la pluja de multes que vinguin serviran per tancar el negoci i inflar llista de l’atur.

Hauríem de ser més tolerants en la vida i en tots els seus aspectes, el tot, el res, el mai i el sempre, són conceptes, mai pot definir-se en una totalitat un concepte subjectiu, malgrat sigui la subjectivitat de l’administració, i sempre, sempre, deixar com a última instància la voluntat de l’individu. Fins ara anàvem bé, per què ho hem espatllat amb lleis absurdes i originadores de controvèrsies innecessàries?, Pot ser és el que interessa?, Mentre ens tirem els plats pel cap parlant de les tabaqueres, no parlem de l’atur, de la immigració, de la seguretat ciutadana i de tantes i tantes coses més necessàries de solució que no pas un paquet de tabac. Però tenim el que tenim i a callar. Només podem parlar quan les eleccions, la resta a claudicar.