La cascada de prohibicions del català va arribar a finals del XIX, quan ja no els importava que es notés “el cuidado”. Això de vinga insídia però dissimulant, ho va inventar aquell Patiño que recomanava eliminar el català sense fer emprenyar una gent que, deia, són molt mirats en això de la llengua. Volia espanyolitzar sense anar de cara. Cal aclarir que mentre es tenien consideracions amb la llengua, van desmuntar una per una totes les institucions catalanes. Per això es deia Decret de Nova Planta.

Un segle després van començar a prohibir-ho tot, sense miraments: el català en els actes notarials, en l’escola, en les publicacions periòdiques, en els actes oficials… i en el catecisme. Aquí van tocar tou, i gent com ara un joveníssim Joan Maragall van dir que allò era massa, perquè les criatures es quedarien sense doctrina. Això sí que era sagrat, amb perdó; la resta, mira. Els notaris també se’n van queixar, perquè quan hi compareixia el senyor pagès per guardar la propietat, tampoc s’aclaria en la llengua de Cervantes.

Primo de Rivera i Franco ho van fer a la brava, l’un mes que l’altre: que jo recordi, el primer dictador no va afusellar, però d’exilis intel·lectuals sí que n’hi va haver. Quaranta anys de catacumbes i la democràcia semblava una finestra oberta. Passa el temps i arriba la tercera hora de castellà, se’n recorden?, manada per un ministeri que sosté la meitat de la competència. Maragall, el nét del poeta, va contestar amb la frustrant metàfora del “nen d’Olot”, perquè els sociates sempre tenen aquesta cosa servil davant els ministres del PSOE.

Ara és el Tribunal Suprem, que segueix el dictat del PP, que segueix C’s. No sé de què ens sorprenem. Si el problema és la categoria. És Espanya. Fa segles que van darrere del tema.

Avui, al mercat, la xarcutera catalanoparlant s’adreça en castellà a una nena catalanoparlant perquè la nena parla en castellà amb la noia llatina que la porta a comprar la manduca. Si la jerarquia és aquesta, ja gairebé hi són.