L'Espanyol pateix un apartheid i Catalunya està governada per un sistema nacionalbarcelonista. Aquestes són les aportacions que en els darrers dies ha realitzat el conseller delegat de l'Espanyol, Joan Collet, per a la historiografia esportiva del nostre país.

En aquest país la construcció de metàfores ha esdevingut un esport nacional. Collet ha demostrat –com a mínim- poca sensibilitat històrica en comparar el seu club amb dos règims tant execrables com el racista sud-africà o el nazi alemany. A l'il·lustre directiu –ja no hagués vingut d'aquí- només li ha faltat dir que Cornellà era Soweto o Mauthausen.

El problema de l'Espanyol és d'identitat. No tant pel nom sinó pel fet que mai ha volgut entendre que ha de saber-se resituar al costat d'un club d'influència mundial. Quan hom volta pel món –sigui al Coliseu romà o a un basar de Marraqueix- tothom coneix el Barça i Barcelona. És un potent ambaixador del país que les institucions han d'aprofitar per projectar-nos internacionalment. En canvi el senyor Collet es queixa que les Tres Bessones parlessin del Ronaldinho... I què pretenia? Que ho fessin del Luís Garcia? No em faci riure senyor Collet.

Una altra cosa és que TV3 parli massa de futbol i del Barça. La resta d'esports no tenen una cobertura prou àmplia i, massa sovint, passen per davant anècdotes com un hole in one d'un torneig de golf a les illes Fiji que els resultats de bàsquet, handbol o hoquei patins. Això no treu que un club que té el 2% d'aficionats a Catalunya –el Baròmetre ha estimat la gran “potència” dels de Cornellà-el Prat- pugui exigir gaire més que aparèixer a tots els telenotícies i tenir un programa propi en el qual els presentadors animen a l'afició a la revolta contra els àrbitres. Tot plegat, molts nervis per constatar que l'“Espanyol de Champions” era un simple bluf propiciat per un calendari benevolent.