Els catalans de vegades tenim una curiosa manera de tirar-nos pedres en pròpia teulada ignorant personatges que ens honorarien si simplement reconeguéssim que són catalans. Amb això vull dir-vos que he tingut una agradable sorpresa veient que Valls s'ha decidit finalment a reivindicar el músic català Robert Gerhard, amb la posada en escena del seu ballet ”Ariel”.

Amb motiu del centenari del seu naixement, el 1996, vaig tenir ocasió de treballar a TV3 en un programa especial sobre Gerhard i, per tant, de conèixer-lo a fons. A més, davant de la meva sorpresa, em vaig trobar amb un català universal no-reivindicat, un músic a l'altura de Manuel de Falla que aquí fèiem veure que no existia.

Robert Gerhard va néixer a Valls el 1896, i va morir a Cambridge el 1970. Va estudiar amb Granados, Pedrell i, a Berlín, amb Schönberg -ell és el responsable que aquest músic vingués a passar unes temporades a Barcelona-, va desprendre's dels aires barretinaires i localistes que ostentava en aquell moment la música catalana -parlo de conceptes musicals- i va barrejar la música popular d'aquí amb els nous llenguatges musicals que imperaven a Europa aconseguint així dotar la nostra música d'unes pinzellades universals que bona falta li feien. Després de la guerra, va exiliar-se, com tants altres intel·lectuals, i es va instal·lar a Cambridge. Allà va començar a col·laborar amb el King's College i amb la BBC, i va escriure tota mena d'obres com ara concerts, òperes, ballets o suites, mentre experimentava component amb tècniques innovadores com ara la cinta magnetofònica. Els anglesos van adonar-se que tenien a casa un geni, en van tenir cura i el van voler fer seu, però Gerhard sempre va deixar clar que ell era català.

Quan jo vaig treballar en el programa especial, els anglesos havien mobilitzat el país per al centenari, organitzant tot un seguit d'actes, concerts i exposicions a Cambridge i a Londres, de les quals recordo concretament unes vitrines que preservaven de la contaminació els originals d'unes partitures de valor per a ells incalculable; aquí, jo em vaig trobar un bon dia remenant partitures inèdites del compositor en un arxiu a Valls, encara per endreçar i per catalogar. Em van demanar excuses perquè estaven en obres, i després, em van deixar sola davant d'unes carpetes plenes de papers. M'ho hauria pogut endur tot a dintre la bossa per revendre-ho als anglesos que segur que m'ho haurien pagat bé. Jo tremolava remenant aquelles partitures, al mateix temps que me'n feia creus. A fora, gran part del país ni sabia que existia un català universal anomenat Robert Gerhard, que hauria de ser motiu d'orgull per a tots i que, en canvi, havíem regalat tranquil·lament a Anglaterra. Quanta generositat.

“Ariel”, del 1934, és una mostra de com estaven poc preparats els nostres compatriotes de l'època per entendre la modernitat: amb escenografia i vestuari de Joan Miró, i llibret de J.V. Foix, no es va estrenar mai perquè no encaixava amb l'estereotip de ballet rus que llavors tenia tant d'èxit. I així, va romandre inèdit fins ara.

Espero que aquesta estrena sigui només el començament d'una reivindicació. Em fa l'efecte que ara sí que estem finalment preparats per entrar a la modernitat. De moment, i en nom de tots els catalans, gràcies, Valls.