S'explicava una vella història a les sales d'espera de la benemèrita Magistratura del Treball. Un bon dia Jesucrist baixa de nou a la terra disposat a mostrar els seus poders sobrenaturals. Entra en un bar d'una típica població sobre-habitada per l'essència del poble treballador català. S'asseu en una taula i tot tocant el venedor de cupons li retorna la vista. No prou satisfet, un avi amb evidents problemes de mobilitat, tot fregant-lo el transforma en una còpia autèntica de Leo Messi. I un home, dempeus a la barra, mira fixament als ulls de Jesucrist i aixecant-li el dit índex li etziba: "¡A mi ni mirarme, que tengo la larga enfermedad!".

La història reflectia la sensació, percepció i, fins i tot, realitat del que era el sistema públic de la seguretat social a l'Estat espanyol; que permetia, i fins i tot considerava sorneguer, algun que altre frau. Un sistema envejat, sanejat i un dels pocs exemples que la marca espanya pot exportar, refinat amb treball encomiable per part de les diferents administracions que han passat pel Palau de la Generalitat. La sanitat i el sistema de pensions han vertebrat el veritable estat del benestar de Catalunya, que potser molts hem confós amb l'estat del confort.

Per aquest motiu m'és difícil entendre aquesta voràgine de declaracions i contradeclaracions que només apunten a la sanitat pública com el dolent de la pel·lícula de les finances públiques. Intervenir en aquest material sensible necessita d'un mínim de serietat i d'una concepció global i, sobretot, no dir mentides. Que diguin el que vulguin, però pagar el menjar dels hospitals és copagament, i que jo recordi, el President Mas, es va encarregar de repudiar-lo per campanya.

Ja sabem que la realitat és trista, però no cal convertir-la en tragèdia. Primer, que Espanya pagui el que ha de pagar; segon, controlin el frau en incapacitats temporals i les prestacions d'atur; repassin i, si s'escau, eliminin i racionalitzin altres administracions caríssimes i de difícil enteniment en un país de 32.107 km2. Potser ens hem de plantejar eliminar diputacions, consells comarcals i que els ajuntaments no subvencionin cursos d'acordió diatònic o el curs de gralla del centre cívic de Nou Barris abans que fer pagar les bledes sense sal d'un avi que prou desgràcia té amb el fèmur trencat. És a dir, si Mas hagués estat el Jesucrist de la història hauria d'haver tocat el pensionista.