El Barça va guanyar el Llevant amb més problemes dels previstos, amb un 2 a 1 suat fins al darrer minut. De tots els arguments que s’han donat, el més curiós és aquell que deia abans de començar i ha dit en acabar que el primer partit de l’any sempre és molt difícil, per allò de les vacances i els torrons. No diré pas que no sigui cert que reprendre la feina, ni que sigui la de jugar a pilota, no costi, la curiositat rau en què, a vegades, sentint segons quins comentaris, sembla que els únics futbolistes que fan vacances i mengen torrons són els blaugranes, els del Llevant es deuen haver passat tot el Nadal entrenant-se i jugant partits amistosos.

El partit del Barça s’explica força ràpidament i em penso que no és gaire difícil de comprendre què va passar. Al Llevant, a l’últim partit de l’any, n’hi havien fet vuit al Santiago Bernabéu, de manera que va venir al Camp Nou amb el propòsit de no sortir tan escaldat una altra vegada i, a més, és tan vell com el futbol que quan un equip es tanca al darrera amb el porter i nou jugadors dins la seva àrea a l’equip atacant li costa Déu i ajuda fer el primer gol que si no arriba aviat el cronòmetre juga a favor del qui es defensa i que amb l’empat en té prou i en contra de qui busca la victòria i per a qui un empat té gust de derrota. Al capdavall, l’Athletic va fer el mateix just abans de Nadal, quan dels torrons només en sentíem l’olor, i els blaugranes es van quedar sense fer cap gol.

Però, ja se sap que les anàlisis futbolístiques, tret d’honrosíssimes excepcions, acostumen a anar del tòpic a la recerca incansable dels tres peus al gat. En aquest cas, ha estat en motiu de la sacada d’honor que va fer Migueli en el marc del reconeixement fet a Xavi el qual ha igualat els 549 partits que va jugar el central ceutí a la dècada dels setanta i vuitanta amb la samarreta del Barça. És veritat que a Migueli ja se li va fer l’homenatge que es mereixia quan es va retirar, però trobo que haver-lo convidat a fer la sacada d’honor el dia en què Xavi l’igualava ha estat un encert i és just. Una altra cosa és que tot plegat podia haver estat una mica més lluït, perquè quan Xavi va agafar el micròfon al final del partit, el públic, que no en sabia res perquè ningú li ho havia dit, o ja havia marxat o bé era baixant les escales. Tant se val, perquè ni és fàcil ni és molt aconsellable ficar homenatges i actes de reconeixement en els partits oficials.