Tinc una coneguda que em comentava, documentant la seva felicitat, que el fet que el matí després de cap d'any s'hagués llevat amb dos tipus massissos al llit li havia fet veure el paisatge de la finestra molt més lluent i harmònic que de costum. El cert és que a casa seva les vistes no són massa lluïdes, però imagino que, com tot, deu dependre de l'estat d'ànim que portis en aquell moment.

Imagino que la sentència del Suprem sobre la vehiculació del castellà a les escoles arriba en un moment en que els catalans estem deprimits a l'haver vist que lluny d'aprofitar l'any esplèndid que ens ha passat per davant dels nassos, ens hem dedicat a classificar-nos, desprestigiar-nos i fastiguejar-nos –altra vegada- depenent de a qui votàvem com si la nostra experiència vestits de societat civil no hagués servit de res. Tant maldestres hem estat que l'avarícia d'uns i el seguidisme de la majoria han destrossat més d'un any de bona feina i comunió, en unes poques setmanes.

Amb aquest ànim es fa difícil rebre les sentències del Suprem espanyol des de la sobrietat més o menys objectiva de l'estat de la llengua i la divisió –la fractura en dirien alguns- social de Catalunya. En relació a aquestes sentències un amic –que no s'havia llevat amb dos tipus massissos dins del llit- em volia convèncer que mai el català havia estat en una situació de perill com està ara. Que si cada any el català perd un 0,7% de quota, que si a la zona metropolitana l'ús del català és del 27% quan la UNESCO xifra en un 30% l'índex necessari per a que una llengua no estigui en perill,...

També en aquests dies de festa llegeixo els meus coopinadors de Nació Digital, Borràs i Montserrat –disculpeu-me per fotre'm en els vostres assumptes-, advertint de la penetració del castellà a les escoles i de l'augment de "colons arrogants i xenòfobs" a la política catalana i ja m'entra la tremolor de creure que sóc jo el que erro i que certament ens trobem a la vora d'un estat d'excepció.

Però no em cal llevar-me amb dues tipes massisses al llit –per altra banda l'esposa no em deixaria- per veure que en fem un gra massa. Entre tots hem de fer el possible per a que el català continuï sent una eina de prestigi per qui el parla i que l'empresariat i l'administració el continuïn requerint. Establert això, els únics que s'han de preocupar de la llengua a les escoles han de ser aquells que triïn ser monolingües en un país on tothom de menys de 40 anys és bilingüe. Quant a la fractura social és normal que contra més s'estiri la corda més es tensin els extrems: és qüestió de física. Però al Parlament entre PSC, PP i C's sumaven 54 diputats fa 15 dies i en sumen 49 hores d'ara.

Que sí, que el missatge catastrofista va bé per a mantenir la gent alerta i que si el que toca és fer veure que demà passat pot ser que tots parlem espanyol, digueu-m'ho i em faré meu el mític "El món s'acaba" d'un altre coopinador de Nació Digital: en Grasset, però resulta curiós que els mateixos que fa uns mesos només els preocupava denunciar, amb certa simpatia cap a qui ho feia en castellà, que l'estat ens roba una pila de milers de milions l'any, ara recuperin el tema llengua amb els mateixos arguments apocalíptics amb que es parlava d'economia. Serà que potser és més fàcil culpar el malèfic enemic exterior que assumir la nostra pròpia incompetència?