Sempre ha estat de moda buscar la crítica negativa per la crítica mateixa, oblidant que una crítica també pot ser positiva i d’aquesta manera encoratjar als responsables de l’efecte, l’esdeveniment o la institució, a seguir endavant i no defallir en els seus esforços per assolir noves fites i nous agraïments, malgrat ser minsos, i autosuperar-se dia a dia en la tasca que millor fan i saben fer. Sembla rar que algú sigui capaç de parlar bé d’un altre fora de l’àmbit de la política i lluny de pertànyer a la mateixa corda. Pot ser ja ens estem fent grans i sabem valorar les coses positives de qui sigui. Cal mirar els efectes i la ressonància física i moral que tot esforç altruista es mereix, deixant de banda el color, l’origen o la necessitat de sortir a la foto dels encarregats de posar pals a la roda. Afortunadament, encara tenim persones anònimes que treballen pel bé comú a través d’una feina totalment vocacional.

La finalitat d’aquesta llarga presentació no és altra que demostrar públicament l’agraïment personal i el reconeixement general als responsables d’una eina que tenim al nostre país i al nostre estat i que configuren una de les joies més preuades de la corona, malgrat estar oblidada molt sovint i injustament criticada quan el vent ve de cara, sense entendre que grans organigrames comporten grans planificacions i que la individualitat, a vegades, està superada per l’àmbit general de necessitats. Malgrat tot, quan el problema és personal i necessita del funcionament de la gran màquina, sempre està al nostre costat i qui digui el contrari, menteix com un bergant.

La Seguretat Social, que en definitiva, és de qui estic parlant és una realitat del saber treballar, del saber entendre i del saber estar al costat del que necessita l’ajut mèdic quan la màquina comença a fer aigua. Salvant petites excepcions, que com sempre confirmen la regla, tenim la gran sort de poder gaudir d’uns professionals excel·lents, a tots els nivells, des del metge especialista fins a l’últim portalliteres, una maquinària moderna, una atenció exquisida i una rapidesa d’actuació, quan aquesta es fa necessària, que mai es pot trobar ni tant sols en l’àmbit de la medicina privada.

Naturalment que també hi ha problemes. Les llistes d’espera, la manca de personal, la saturació de malalts sense ubicació concreta per manca d’espai, la no substitució de personal qualificat quan per motius de salut o d’edat, causen baixa temporal o definitiva. Però estareu d’acord amb mi que aquest no és un problema de la mateixa Seguretat Social, és un problema més de planificació, o de mala planificació, dels responsables polítics que per tal de fer mèrits justificant una baixa inversió, pretenen que es multipliquin els pans i els peixos, quan en realitat només es multipliquen els problemes, als que no fan cap cas i justifiquen les mesures com a necessàries i inqüestionables. Hi ha alguna cosa més necessària que la salut del malalt? Es pot mesurar econòmicament el preu d’una vida? Sembla ser que políticament sí, però humanament és vergonyós que per manca de personal, o per l’estat anímic d’esgotament dels que encara hi són, algú es pugui quedar sense l’atenció o la medicació necessària amb conseqüències innombrables. Creieu-me, tenim una servei fabulós però mal coordinat i mal dirigit. Llenço una vegada més el meu crit de guerra: “Seguretat Social sí, administració no”.