Més enllà dels gustos particulars i de les opcions polítiques de cadascú, aquests dies es respira un ambient de tranquil·litat en tot el que fa referència a les formes al Parlament de Catalunya. Sincerament, em resulta inevitable, ara, pensar en els moments de les composicions dels dos anteriors governs, i sobretot en aquell etern temps erm entre els resultats dels sondejos i la composició del primer tripartit; i immediatament després, entre aquesta composició i la proclamació i investidura del president Pasqual Maragall.
 
No sé si recordeu aquella crispació, aquella mena d'esperit amenaçant que es flairava en l'aire, aquella sensació de vendetta que sortia de l'àmbit estrictament personal i esquitxava tot el país, aquell desconcert general on tothom es creia amb dret de dir el que li semblava als periodistes... Abans de la composició del primer tripartit hi havia un atabalament general al qual ningú no posava ordre, i molta intriga i moltes reunions i moltes anades i vingudes amb parlamentaris de nova fornada que no sabien com comportar-se, que se sentien de sobte el centre de l'atenció i no sabien com gestionar el seu èxit. N'hi havia que fins i tot mastegaven xiclet amb la boca ben oberta davant de les càmeres.

Ja sé que hi ha senyors Laporta que es descuiden de saludar, però ara per ara no crec que això passi de ser un oblit i, en tot cas, aquests senyors no han estat en cap moment sospitosos d'esdevenir un partit de govern, així que tenen temps d'anar-ne aprenent. En aquell temps, en canvi, els que oblidaven sovint l'educació més elemental eren els que es disposaven a constituir el govern de Catalunya, i això ja era més greu, com greu ha estat, al meu entendre, la poca cura de les formes en general a tota la legislatura del primer tripartit -i una mica menys en el segon-, començant pel repartiment de conselleries abans fins i tot que sabéssim qui teníem de president de la Generalitat. Potser sóc massa primmirada, però a mi m'han ensenyat que, al marge de qualsevol opció política,  Catalunya i les seves institucions es mereixen un respecte, perquè, sense respecte a nosaltres mateixos, ningú no ens prendrà mai seriosament, ni camí de la independència, ni camí del pacte fiscal, ni tan sols camí de Madrid per mirar de no perdre el que ja tenim i que ara sembla que perilla.

Aquesta vegada, les coses s'han fet en l'ordre convenient, res no s'ha avançat al previst, i hi ha hagut la politesse esperada entre els parlamentaris en aquesta transició que ara ja s'ha acabat. Com a colofó final d'aquest canvi, dilluns vam poder veure com el ja president Mas, en un gest que l'honorava, demanava un aplaudiment als congregats a la plaça Sant Jaume no pas per a ell sinó per al president sortint Montilla, quan segur que recordareu que, fa vuit anys, als convergents se'ls van menjar els lleons a la mateixa plaça. Ara almenys sembla que als polítics que vénen no els agrada l'espectacle de circ romà sinó el bon teatre. Fins i tot els del xiclet tanquen la boca. I acabem el 2010 amb una sensació de menjar-nos els torrons davant de la llar de foc i cantant el fum, fum, fum, en lloc de fer-ho al costat de les calderes d'en Pere Botero sense saber ben bé si guanyaran la batalla el dimoni o els pastorets. És d'agrair, i tot plegat promet un 2011 amb bons auguris... almenys pel que fa a les formes. Del contingut ja n’anirem parlant.

De moment, el que toca: a tots, feliç 2011. Jo crec que ens el mereixem.