Ahir Artur Mas va ser investit president de la Generalitat de Catalunya, la institució pròpia dels catalans. En el debat d’investidura, Artur Mas va mostrar les seves credencials amb la targeta de presentació del que ell anomena la Transició Catalana.

El que entén Mas per Transició Catalana és redefinir el país després de la sentència del Tribunal Constitucional i fer-ho a través del dret a decidir, encara que en realitat vulgui dir a partir d’amplis acords parlamentaris i amb els actors socials i econòmics del país.

Ep! No us sona de res tot això? Tot plegat sembla un déja vu del procés estatutari del primer govern d’esquerres. Voluntat de redefinir Catalunya i amplis consensos hi van ser, al Parlament i en la societat civil. Però llavors, Catalunya va patir un mal que es repeteix massa sovint: davant un Govern espanyol que arrufava el nas algú va córrer a pactar tot rebaixant el contingut de la proposta catalana. Llavors va ser el mateix Mas que ara és president i vol liderar la Transició Catalana.

Als catalans ens falta sentit d’estat, suposo que el fet de no tenir un estat propi sinó patir-ne un d’aliè ja ho provoca això... Som un país de faccions, que tendim a passar comptes i esperar l’error (si no provocar-lo) de l’altre abans que construir una base sòlida, consensuada amb lleialtat, que serveixi de trampolí als anhels dels catalans.
Quantes faccions catalanes (partits o associacions) han bastit el seu projecte amb un ADN anti alguna cosa? Quantes faccions catalanes tenen o han tingut com a objectiu fer desaparèixer al rival (i quan més proper ideològicament amb més crueltat)?

L’Estat Espanyol juga seriosament. Ni que sigui a base de segles, hi tenen experiència; però, a més, a davant sols hi tenen un adversari que només fa que fer-se gols en pròpia porta. Des del rebuig al concert econòmic durant la transició postfranquista al pacte de Mas i ZP per retallar l’Estatut, passant per l’aval de la LOAPA d’un PSC que renunciava al grup parlamentari propi a Madrid.

Comença una nova legislatura autonòmica de Catalunya, amb un pompós leitmotive: Transició Catalana. Vés però, que no l’acabem amb l’epíleg que la transició hagi estat situar la nostra diada nacional al dia dels Sants Innocents. I la responsabilitat serà del catalanisme, tot.