Dijous vaig assistir com un ciutadà més a la primera apressada convocatòria de rebuig a les sentències del Tribunal Supremo espanyol que pretenen arraconar el català a l'escola. Hi devia haver, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, unes quatre-centes cinquanta persones, un bon grup de cupaires i reagrupats, alguns pares/mares i mestres i gent gran que si fos per ells, en aquell mateix moment, ja haurien tornat a les trinxeres amb en Macià, de qui aquest Nadal es compleixen setanta-set anys del seu traspàs.

No em movia a l'hora de ser en aquella concentració cap mena d'ira o de ràbia. Ja fa temps que molts prevèiem que passaria això…, i molt més que passarà si no som capaços de reaccionar. Però calia ser-hi i caldrà ser-hi, arreu, per demostrar que encara podem capgirar l'atzucac en què uns i altres ens han col·locat.

Els policies del cos dels Mossos d'Esquadra que vigilaven a peu dret, suposo, que ningú no prengués mal durant la concentració, parlaven entre tots  ells en espanyol, vol dir que pensaven en espanyol. Igual com ha passat aquests darrers vuit anys amb l'ara militant socialista José Montilla.

Francesc Macià, en canvi -com els germans Badia-, pensava en català, però a les escoles catalanes ningú no el coneix i, al pas que anem, mai no el coneixeran, bàsicament perquè el pensament espanyol -mesetari, eixorc, erm- s'ha instal·lat tant endins de la nostra societat -dels nostres dirigents, de les nostres elits- que foragita, lentament, "democràticament", l'esperit que ens mou com a poble.

És clar que, ni que sigui per a consolar-nos, sempre ens quedarà Francesc Pujols i la seva mítica sentència: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors". Serem capaços de fer-li honor?