"Transició catalana" farà fortuna; ara queda per veure si també farà història. És una d’aquestes troballes que val per mil paraules. En efecte, la Transició amb majúscules va ser espanyola: va ser posar les bases del projecte espanyol de modernitat, que és el que ara els té tan contents, i raons que tenen per estar-ho. Ho han fet molt bé. Han recuperat l’orgull, han aplicat les estratègies previstes, han engrandit Madrid com el punt zero de totes les connexions, s’han assegut a la taula dels grans (i fins i tot hi han posat, de vegades, els peus).

La Transició va establir un estricte bipartidisme, dreta i esquerra, que encara controlen el poder; la resta és anècdota. La Llei electoral i la Constitució van estintolar el projecte. Els dos pols de la tenalla, PSOE i PP, estan d’acord amb l’Espanya unida, homogènia i compacta, i amb el finançament que hi correspon. Bastir aquest edifici comportava, per Espanya, acceptar que existien Catalunya i el País Basc. La solució perquè no es notés tant va ser omplir Espanya d’autonomies. Aleshores van començar a tibar les costures del centralisme i es va fer la LOAPA. Tots iguals, regions o nacions.  

La LOAPA hi és, a la Carta Magna votada per la majoria de catalans: en això, Felipe no va tenir gaire feina. El PSC el va secundar amb alegria, seguint el cap de colla, que era l’Ernest Lluch. Aleshores tenien grup parlamentari, però votaven el que tocava: enfortir l’edifici espanyol. Era el 1981.

El cas és que, aquesta Transició, Catalunya la va comprar sencera. Va apostar-hi tant que no es va adonar que en l’abraçada hi havia la trampa. Aleshores dissimulaven, ara ja no els cal: Espanya actua a cara descoberta. Ara es tracta de tirar enrere tot el que Catalunya va construir en aquell temps dels somrisos i els pactes: de la paciència. Llengua, drets històrics, símbols: tot sentenciat. Catalunya serà Espanya, ho diu el Tribunal.

Que hi hagi “transició catalana” és ben bé un miracle.