El club dels nens. No entraré a fer un nou diagnòstic de la realitat sociopolítica de Qatar perquè em sembla que en les darreres setmanes coneixem perfectament com és i gairebé qui és qui d’aquest país aràbic. No vull parlar de Qatar com a país o com a societat, vull parlar del Barça, del club i dels seus valors. Recordo que l’estiu de 2005 l’expresident Joan Laporta, en un viatge institucional a Sarajevo, va pronunciar la frase “som un club reconegut per molts com el club dels nens del món”. Aquestes paraules van ser rebudes, certament, amb una certa estranyesa fins que un any i escaig després el FC Barcelona signava un acord de col·laboració amb Unicef.

Valors. A partir d’aquell històric acord, la frase de Laporta a Sarajevo va anar agafant sentit dia rere dia i en cada partit que els nostres jugadors lluïen el logotip d’Unicef a la samarreta. I és que tot tenia un sentit. No valia només guanyar per guanyar –i mira que s’ha guanyat!- sinó que ratificàvem davant el món perquè al sud d’Europa hi ha un petit país anomenat Catalunya amb milions de seguidors d’una entitat esportiva que diu que “és més que un club”. I és que el Barça presidit per Laporta va saber interpretar i donar sentit com mai a la seva història. El Barça es confirmava com un referent de valors, alguns d’indissolubles amb el seu escut i la seva història, com la catalanitat i la democràcia, i d’altres, més contemporanis, però sense els quals el Barça del segle XXI seria irreconeixible: la seva ànima solidària.

La traïció. El jugadors del Barça juguen per guanyar, és clar, però també són portadors d’una samarreta amb unes essències perennes. I això no és incompatible, com s’ha vist, amb la màgia de Xavi, Iniesta o Messi. Ara, amb l’acord amb Qatar Foundation es trenca, de manera precipitada i sense sentit, un patrimoni immaterial que no té preu. Ni vint, ni trenta, ni trenta-cinc milions d’euros. No té preu. Bé, potser si que en tenia, perquè Sandro Rosell l’ha venut per trenta milions d’euros l’any com Judes va vendre el seu mestre per trenta monedes de plata.

El dubte. El Barça serà, suposadament -caldrà veure l’impacte de tot plegat- més ric econòmicament, però molt més pobre èticament. Quan Puyol aixequi la quarta Champions a Wembley –que l’aixecarà perquè els tècnics i els jugadors sí són boníssims- no lluirem Unicef a la samarreta. La UEFA no ho permet. Aleshores ens preguntarem si som més que un club o només un gran club.