Quan els governs es dediquen a passejar els diners per tapar forats ara aquí després enllà, no resolen el problema sinó que ho fan veure i van guanyant temps i derivant el cost de la crisi del privat cap el públic i de teves a meves, o sigui carregant el pes més que proporcional sobre d’altres. Si els països estiguessin fets de compartiments estancs on els deutes d’uns no acabessin sent els deutes de tots passant pel compartiment públic, cada deutor hauria de fer front al que deu i cada creditor carregaria amb les conseqüències de les seves alegries prestadores. Però no és així.

Els deutes de les administracions públiques a Espanya no viuen aïllats dels deutes privats quan aquelles acudeixen en ajut de les entitats financeres, de les constructores, de les empreses de l’automòbil o fins i tot de les concessionàries d’autopistes, tot anul·lant el risc empresarial, que hauria de servir de guia per a les inversions, i carregant els resultats negatius de les decisionsempresarials sobre la totalitat de la població. Això te un perjudici molt greu ara que, tot i no tenir Espanya un nivell extremadament greu de deute públic, els creditors saben que les administracions públiques assumeixen directament o indirectament el risc privat ajudant al deutor, de manera que es pot considerar un volum de deute comú, el deute del país (per dir-ho d’alguna manera). És aquest volum el que és esfereïdor i que pesa sobre el cost de renovació del deute públic.

En aquest context, han convertit a les administracions públiques espanyoles i en primer lloc a l’Estat, en presoners dels creditors internacionals, doncs cal renovar en els seus terminis aquest volum immens de deute que es fa impossible de pagar a curt termini. Altre cosa fóra que els creditors fossin particulars del país, els quals poden tenir major interès en no tibar massa la corda i acceptar terminis de renovació i tipus d’interès més d’acord amb la conveniència del país on es viu, però sent estrangers no se’ls pot demanar paciència, ni se’ls pot imposar el que convé sense tenir un desgast front dels fiadors mundials.

Costa d’acceptar que qui ens ha posat en aquesta situació, donant pas a la globalització financera sense la vigilància i defensa del que ens convenia com a país, sense preveure la evolució i les conseqüències i sense fer atenció al risc de renovació dels deutes públics, no veure a aquest càrrecs públics fora dels llocs de responsabilitat on continuen. I el primer de tots, el governador del Banc d’Espanya.