La física quàntica té explicacions meravelloses i inquietants. I la política, com la vida, és física. El debat d'investidura, malgrat els tocs protocol·laris del joc i el gest polític, és un exemple perfecte d'una de les idees més interessants d'aquesta ciència, el camp de Higgs.

Parteix aquesta hipòtesi que tots els sistemes físics deixats a la seva dinàmica, en un medi en el qual es poden passar l'energia, al final assumiran l'estat d'energia mínima. Això és, com més massa traiem d'un sistema, més reduïm la seva energia, fins que arriba a un estat buit en què l'energia és zero. Però aparexien fenòmens que indiquen que hi ha d'haver alguna "substància" que no podem treure d'un sistema sense augmentar-hi l'energia. Aquesta substància seria el camp de Higgs, una "cosa" que conté menys energia que res. Traduït en un camp més prosaic, "res costaria més que alguna cosa". Paradoxa.

Un PSC en tràmit, que vol i dol, però que insisteix a definir-se com el partit de la centralitat; una ERC desarticulada, que només pot optar al joc de la seriositat institucional o arrossegar-se al córner per jugar al joc ras de pal i canya; i un PP a Catalunya, que si és intel·ligent, no farà cap ximpleria, - sap que aquesta no és la seva guerra-.

L'abstenció seria un res que costaria més que alguna cosa. I Mas, de moment, està disposat a pagar el preu. Al capdavall, és l'encomana de les urnes que han dit molt clar què volen que compri i li ofereix tres botigues on anar a comprar.