Dijous a la 1 de TVE “passaven” Serrallonga, la versió per a la televisió dels inicis del mític bandoler del segle XVII, el “rei de les Guilleries”. Ben ambientada, dues coses grinyolaven en el guió, i  sumades, li treien força i credibilitat: sentir dir, en castellà, la capritxosa marquesa propietària de les terres per on corria el bandoler, que conspiraven per Catalunya contra el rei de Castella, hagués semblat un conte del TBO, si no fos perquè, ho recordo, l’ha pagat tothom, com tantes altres.

Dijous també es constituïa el nou Parlament, la IX legislatura de la democràcia. La nova presidenta, imitant l’estil absurd i gratuït del guionista de Serrallonga, va haver de fer la falca que el Parlament català és del segle XIII, suposo que com si aquesta llarga història, que sens dubte té, donés més raó de ser a la seva persona, a la institució, a Catalunya.

Quina mania aquesta de recordar temps llunyans en els que no voldrien viure! O es que la presidenta, com a dona, ho hagués estat aleshores? O és que cap dels no aristòcrates que abans d’arribar a la política no tenien més que un sou haguessin pogut ser-ho en aquell temps estamental?  La noblesa catalana conspirant “per Catalunya” em recorda aquells que diuen que amb l’espoli exterior s’acabaria el problema, que cadascú de nosaltres tindria més diners. Sí, ja es veu a la “peli” com arriben de nou a la gent els diners que els han tret: gràcies a un bandoler que no treballa per Catalunya, ans per aconseguir que la seva família pugui viure al marge de les vel·leïtats dels seus amos, és a dir, de la marquesa de torn.

La major part dels que clamen pel passat ni el coneixen, ni recorden que serien escòria per als seus governants. Però la cosa no ha canviat tant; excepte perquè al trepitjat li deixen pensar que decideix cada cop que va a la urna, i perquè entre els que trepitgen avui tenim a molts que en altres temps no haguessin pogut tenir la feina de De Gispert. Com a molt, a risc de mort, la de Joan de Serrallonga.