Avui tindrem nou Parlament. La Ciutadella es prepara per arrencar una nova legislatura, mentre el món es debat entre els papers de Wikileaks, i la culerada entre la simbiosi d’Unicef i Qatar.

L’autonomia que ens cal és la de Portugal, diu la dita popular, però la  que tenim és la que el Govern espanyol recomana pels sahrauís. L’exministre Moratinos en el seu intent de fer-se amic del govern del Marroc, li donava la recepta. El futur del Sàhara, a la catalana, que és una cosa que fa tres-cents anys que dura. S’han d’abandonar termes com “descolonització, sobirania i independència”, i substituir-los per “ regionalització, autonomia i autogovern”. Aquest és el llenguatge que acaba comportant una altra discusió, un altre futur. Així s’ho maneguen els diplomàtics espanyols, i americans. De fet en el goteig de wikileaks, tampoc és que vegin un futur massa diferent pels catalans.

La diplomàcia dels EEUU no veu risc de separació entre Catalunya i Espanya. Tot i que en el seu moment es van escandalitzar per la tensió que el conseller Castells va afegir a la negociació del finançament autonòmic, i això ja els fa veure una ànima secessionista en el PSC. Però vaja al marge de tensions territorials, als americans els interessem pel que fem: per la farmacèutica Grifols, o pel que ens poden fer fer: per la possibilitat que al port de Tarragona hi amarri la flota americana amb propulsió nuclear.

Els preocupa que siguem el principal cau d’islamistes radicals, fins el punt d’establir a Barcelona una unitat de seguiment de possibles terroristes d’aquesta corda,i altres màfies; i no els inquieta la llei del “cine” en català perquè en tot cas ja tenen la ministra de Cultura Gonzàlez Sinde, amatent a preservar i potenciar la riquesa lingüística espanyola. Ja sabem que fer doblar pel·lícules al català, o subtitular-les, “és artifical i massa pretenciosa” en boca de ministra. Tots retratats, que la revelació ja ho té això.
 
Parlant de retrats, avui sabrem exactament com queda la mesa del Parlament, on arriben les enteses, generositats, i visibilitats, la flexibilitat, de les diferents forces polítiques, i la distribució de llocs. Ha de ser un retrat plural, o proporcional? Hi ha de ser tothom, o han de tenir més llocs, qui més diputats té?  Amb aquestes estem, mentre els ambaixadors del planeta redacten informes, es deixen anar sense embuts, tiben del cable i arreglen el seu món.

I encara parlant de retrats, l’home de l’any per Time, el de la portada, no serà Julian Assange, serà  Mark Zuckerberg, el creador de Facebook, que es veu que té més amics.