A vegades és interessant rellegir articles anteriors, rememorar reflexions pretèrites en moments determinats. Ja fa temps, vaig escriure sobre el
caos còsmic postpujolià, que era l’escenari polític després de les dues dècades de govern de Pujol. Tot s’estava redefinint, des del nou Estatut al sistema de partits català. D’aquell esclat de l’
status quo de la Catalunya política de Pujol, ara hem passat a un nou esclat produït per una combinació d’alta combustió, com són la suma d’una crisi econòmica de gran calat i una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, mai vista en els darrers 30 anys.
La coalició d’esquerres catalanes s’ha enfonsat electoralment i, com CiU, hauran de reformular-se estratègicament, això vol dir en la profunditat del terme “políticament”. Les fórmules tacticistes de la fugida endavant seran estèrils.
L’estratègia d’ERC de despullar el federalisme davant la realitat espanyola, ha fet el seu efecte. Qui creu que el federalisme té cabuda a l’Estat Espanyol, avui en dia? Però l’esfondrament federal socialista, amb l’ajuda del PSOE, també s’ha emportat per endavant als republicans, malgrat que l’escenari l’havien projectat ells mateixos. ERC ha fet de locomotora independentista del país, conduint Catalunya davant la realitat unitària de l’Espanya moderna, democràtica i constitucional. Ara bé, el preu ha estat molt alt electoralment.
Ja res tornarà a ser el mateix després de la sentència del TC sobre l’Estatut. CiU, sobretot CDC, va fer els deures, reforçant la unitat a l’entorn d’un líder i prenent la bandera del concert econòmic, la d’un sobiranisme explícit. Tot un pas endavant programàticament. Ara només falta que els endèmics temors de CiU a l’hora de fer un pas endavant no tornin a col·lapsar la coalició nacionalista.
Al catalanisme d’esquerres ara li toca reformular-se, reconstruir els seus espais propis, compartits o no, però que han de situar-se en el nou escenari, que no és el postelectoral, sinó el post-retallada de l’Estatut; és a dir, ha de ser capaç de fer front a l’embat més profund de l’Estat contra Catalunya des de la LOAPA, per cert, recolzada pel grup parlamentari del PSC al Congrés espanyol. A vegades, el nom no fa la cosa.